«De fet, Shakespeare va assassinar la literatura. Després del geni anglès, també insular, per cert, ja no val la pena escriure. Vols parlar del poder? Shakespeare ja ho va fer amb “El rei Lear”. Vols parlar de l’amor prohibit? Shakespeare ja ho va fer a “Romeu i Julieta”. Vols parlar de la gelosia i de la manipulació mental? Shakespeare ja ho va fer amb “Otel·lo”».
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb aquestes paraules. No són del llibre, sinó d’un post de l’autor a les xarxes i prenen tot el sentit si tenim en compte que us estic parlant de Joan Pons i de la seva darrera obra, Otel·lo a Formentera.
És evident, llavors, que inspirar-se en aquest text dramàtic tan conegut, en la corrua de sentiments que ofereix, suposa un enorme esforç i un repte majúscul que, sense cap mena de dubte, Pons supera amb escreix.
Em permetreu ara un apunt personal. He gaudit molt d’aquesta lectura, però sobretot m’ha permès guaitar la tragèdia des de nous i insòlits enfocaments. Això, us ho assegur, és molt. I fer-ho, des de l’estil i l’univers que els hi són propis, més encara. Fins i tot gosaria dir que amb aquesta obra va una passa més enllà.
Així, no tenim a les mans una novel·la sinó un conjunt de relats. Als lectors ens pertoca crear-ne els enllaços, extreure’n conclusions, fer les nostres pròpies deduccions. No hi trobem descripcions, ni cap mena de reflexió explicativa, només les paraules nues que, sense xarxa de seguretat, ens enlairen tant com ens fiblen.
Un escriptor que depura al màxim els seus escrits, uns infants a una piscina, una parella neozelandesa de vacances, un betzol enamorat, un espigolador de deixalles, una dona que ha comprat croissants... són alguns dels protagonistes de les narracions. Tanmateix, no en sabem detalls, ens hem de cenyir a l’instant i deixar-nos arrossegar pel que viuen.
Si més no, hi trobem els grans temes de la literatura universal. Al pròleg del llibre Pau Faner els ben assenyala: “… la vida i la mort, la identitat i la covardia, el desig i la destrucció.”
De fet, la tria de Formentera no és casual. Tot i que als relats hi trobem altres escenaris ve a ser símbol i paradigma. Formentera és arreu, tant fa que sigui una platja menorquina o l’illa fluvial de l’Eixample barceloní. Al cap i a la fi, l’Otel·lo de Shakespeare és ambientat a les illes que formen Venècia i a Xipre…
Formentera com a indret mític on han de desaparèixer totes les penalitats, però, tanmateix, recordem Kavafis… “Tal com has devastat aquí la teva vida/ aquí, en aquest racó petit,/ és en tota la terra que n’has fet la destrossa.”
Arribats a aquest punt, us he de confessar que tinc problemes per cloure la ressenya. Voldria explicar molt més i voldria no desvelar més del compte. I davant aquesta disjuntiva el millor és acomiadar-me amb una cita textual d’aquest magistral llibre, que, de qualque manera, fa referència al “monstre d’ulls verds”:
“Al final del dia, quan vaig al llit, em sento com si aquests rumors, aquestes veus que fan vida dins el meu cap (…) hagin teixit una xarxa al meu voltant…”
Fantàstica ressenya!