Com que en el fons saben que són uns astuts farsants, uns vulgars impostors, i saben que la figura de l’escriptor ha estat definida al llarg de la història com una essència incòmoda, conflictiva i combativa senten la necessitat de fer-se notar i de llepar la pell del poder com si fossin fidels cans de caçar eriçons i lladren amb l’objectiu que l’amo de la canilla que ha organitzat la batuda els hi acaroni el llom i els hi doni un tros de xulla que lleparan amb golafreria i sempre amb la mirada obedient dirigida cap a les altures a la recerca de l’acceptació. D’aquesta manera es pensen que s’equiparen als artistes, als escriptors de veritat que, a més d’escriure amb força, coratge i claredat, van defensar unes idees i no es van deixar avasallar pels amos dels cans com és el cas de Federico García Lorca que va ser afusellat i encara el seu cos no ha estat trobat en terres d’Andalusia o Antonio Machado que va haver de fugir a l’exili amb la seva mare i que va morir a un hotel de Cotlliure, a França, a la Catalunya Nord, quan intentava fugir d’aquells que havien afusellat el poeta de Granada i amb el darrer udol dels cans que l’empaitaven i que, covards, s’havien aturat frontera enllà perquè eren valents i ferotges amb els dèbils i porucs i mesells amb els poderosos.
La llista podria seguir amb els escriptors catalans i les escriptores com ara Mercè Rodoreda que també va haver de fugir per les paraules que havia escrit que no s’havien clavat en ningú i a ningú havien ferit i va haver de patir l’exili encara que no hi va trobar la mort perquè allà al nord no hi havia primavera i va aconseguir tornar a un país que mai no tornaria a ser el seu i que encara no és el nostre. Quina diferència entre aquests gegants i gegantes de la literatura, veritables escriptors o escriptores que van estimar-se més exiliar-se o fins i tot morir, abans de sucumbir al feixisme que amb nom de franquisme assotaria Espanya durant la seva absència. Fan riure i fan sentir vergonya aliena escriptors mesells com ara Eduardo Mendoza, fill d’un fiscal del nou règim franquista que havia foragitat els primers, i també a Miguel Hernández, que va morir a la presó mentre encara escrivia poemes a la sopa de ceba per tal de consolar els fills desemparats pel règim que l’ofegaria sense fer servir ni bala ni fusell. I ara, descarats, mediocres i cruels s’atreveixen a riure’s de les tradicions que la dictadura dels seus pares i també seva va intentar esclafar sense èxit com ara la festa del llibre i de la rosa que a les terres devastades relacionen amb sant Jordi, la princesa i el drac. I protegits per un exèrcit de bandits es fan els mil homes amb els dèbils i ho justifiquen amb l’excusa de l’humor quan els grans humoristes que hi ha i hi ha hagut saben que aquest temperament per tal d’agafar la categoria genial ha de ser de baix cap a dalt i mai de dalt cap a baix com fa el fill del fiscal franquista que conserva el seu nom en castellà a pesar de viure a Catalunya perquè aquesta, la castellana, és la llengua del franquisme i del poder encara avui. I deu la seva persistència a persones covardes i infames com ell que arrosseguen la violència i el trauma i posen, com fillets malcriats i consentits, el dit dins la ferida per tal de recordar que qui continua manant són els descendents del veritable drac d’un únic i ja podrit senyal.
MENDOZA. Llinatge d’origen basc que significa literalment muntanya freda.
