Itziar Lecea/Ciutadella – Gemma Bosch tenia cinc anys quan va pronunciar una frase que a casa encara recorden amb un somriure. Acabava de sortir d’una primera classe de cant i ja havia decidit quin camí volia seguir. Avui, amb la mateixa convicció intacta, la jove soprano de Ciutadella prepara les proves d’accés per cursar estudis superiors fora de Menorca. Abans, però, farà una passa important: pujarà a l’escenari del Seminari dia 23 de maig en un recital que li servirà per posar a prova repertori, nervis i il·lusions. Al seu costat, com sempre, hi haurà la família, testimoni privilegiat d’una vocació que va començar massa prest per ser casualitat.
Gemma, recordes aquell primer moment en què vas saber que et volies dedicar a cantar?
I tant que sí. Tenia cinc anyets. Sa mamà feia feina a una bugaderia i allà coincidien amb na Katia Moll. Un dia hi vaig anar, em va veure, i li va dir a ma mare que m’havien de dur a provar de fer cant. Vaig fer una classe… i en sortir ja li vaig dir a sa mamà: “Quan sigui grossa, me vull dedicar a cantar”.
Una declaració de principis ben primerenca. A casa us ho vau prendre seriosament?
Núria: Al principi et fa gràcia, perquè una filleta petita diu moltes coses. Però ella ho repetia, insistia i no canviava mai de parer. No era una fantasia passatgera.
Des d’aleshores no t’has desviat del camí?
No. Sempre ho he tingut molt clar. Hi ha hagut etapes diferents, moments més bons i moments més difícils, però mai no he deixat de pensar que jo volia cantar.
Com van ser aquells primers anys de formació?
Vaig començar amb na Katia Moll, a sa capella juvenil, i hi vaig estar dos anys. Quan ella se’n va anar a estudiar, vaig quedar un poc penjada, perquè jo només volia continuar fent el que m’agradava. Així va ser com vaig començar estudis amb na Corretja Genestar, amb ella hi vaig estar uns deu anys. Va ser una etapa preciosa. Vaig aprendre molt, vaig créixer molt i també m’ho vaig passar molt bé.
Va ser ella qui et va empènyer cap a una formació més acadèmica?
Sí. Em va animar a estudiar llenguatge musical, a entrar al conservatori i a seguir seriosament dins aquest món. Però en un moment determinat vaig veure que el meu camí no era la música en general, sinó la veu. Vaig entendre que jo no em volia dedicar a una altra branca. No em veia fent una altra cosa que no fos cantar. El que m’omple és la veu.
I açò, a Menorca, té un sostre.
Sí. Arriba un moment que, si vols especialitzar-te, has de partir. Aquí hi ha coses, però no totes les opcions que necessites per fer una carrera lírica. Per això ara estic preparant les proves d’accés per estudiar fora, perquè vull fer el superior de cant. Són quatre anys i és la passa natural que toca fer ara.
Com afrontes aquesta preparació?
Amb molta feina. La part teòrica la faig amb un professor de Barcelona, en línia, i la part vocal la treball amb na Noemí Anglada, de l’escola Es Músics. És un procés exigent, però també molt il·lusionant. El recital del Seminari de dia 23 s’emmarca dins aquesta preparació, perquè em servirà com a assaig de la prova. De fet, les peces que cantaré són les que presentaré a les proves. M’interessa molt poder-les fer davant públic abans de trobar-me davant un tribunal. És una manera de llevar pressió i de guanyar experiència.
També de donar-te a conèixer a casa teva.
Sí, també. A vegades sembla que has de partir enfora perquè et vegin, i jo tenia ganes de mostrar aquí el que faig.
Què hi trobarà el públic en aquest recital?
He volgut fer un programa variat, que mostri diferents estils i llengües. Per exemple, cantaré Gil sguardi trattieni, de l’òpera Orfeo ed Euridice, de Christoph Willibald Gluck. També faré Vedrai carino, de Don Giovanni, de Mozart. Hi haurà també sarsuela, amb El tango de la Merengilda, de La Gran Vía, de Federico Chueca. En la part religiosa interpretaré Panis Angelicus, de César Franck, una música preciosa i molt serena, i també Pietà, Signore, atribuïda a Alessandro Stradella, que és una pregària intensa i molt emotiva. Després hi haurà la cançó francesa À Chloris, de Reynaldo Hahn, delicada i elegantíssima; Sonntag, de Johannes Brahms, que té una llum especial, i finalment Sure On This Shining Night, de Samuel Barber, una peça íntima i molt bella.
D’on et neix aquesta connexió amb el món líric?
Tenc un avi per part de mare que no vaig arribar a conèixer i que era molt aficionat a l’òpera. De fet, era amic del baríton ciutadellenc Joan Pons. I, tot i que no el vaig conèixer, és la connexió més propera amb aquest món.
Potser hi ha una herència invisible.
Qui sap. Sempre feim broma amb açò. Potser alguna cosa ha quedat.
Recordes la primera vegada que vas sentir de debò què era estar damunt un gran escenari?
Sí. El primer any de conservatori em van dir que havia de preparar una cançó perquè cantaria tota sola al Teatre Principal de Maó. Devia tenir disset anys.
I com ho vas viure?
Amb molts nervis, però sobretot amb una felicitat immensa. Tenia orquestra darrere, cor darrere, i jo davant. Record perfectament aquella sensació. Quan puges a un escenari i notes que allò és casa teva, ho saps.
Què cerques quan cantes davant públic?
Disfrutar. I si jo disfruto, esper que la gent també ho faci. M’agrada compartir allò que sent.
A casa us canta sovint?
Núria: Menys del que la gent es pensa.
Gemma: A casa no m’agrada gaire fer “concerts”. Si em volen sentir, que venguin on canti.
Quins referents tens?
Molts. Montserrat Caballé, Maria Callas… i també Joan Pons, perquè a casa sempre n’hem sentit parlar.
Però el repte és trobar la teva pròpia veu.
Gemma: Exactament. Aprendre dels grans, però sense copiar ningú. Cadascú ha de descobrir què pot aportar. I en el camí hi ha dubtes, cansament, inseguretats… i moments en què no tothom ho entén. Però si realment ho vols, continues. I aquí la família ha estat clau.
Núria: Sempre li hem dit que, si ho volia de veres, l’ajudaríem. Sabem que és un món difícil, però també sabem la feina que hi posa.
Gemma, com t’imagines d’aquí a uns anys?
Damunt un escenari. No sé a quin lloc, però damunt un escenari.
I ara, a tocar del recital i de les proves, què et faria sentir satisfeta?
Sortir, cantar bé, disfrutar i sentir que faig una passa més cap a allò que vaig dir quan tenia cinc anys. Perquè, en el fons, encara és exactament el mateix somni.
