Les Jornades del Cercle d’Economia de Menorca 2026 dedicades a l’habitatge han constituït un exercici especialment rellevant de debat públic en clau de política econòmica. La participació de perfils diversos —acadèmics, responsables institucionals i representants del tercer sector— ha permès avançar cap a una comprensió més estructurada d’un dels principals reptes que afronta avui la nostra illa.
En aquest sentit, les aportacions d’Eulàlia Allès (OBSAM), Josep Maria Raya, Javier Burón, Mar Pons (Càritas), Àgueda Reynés (IBAVI) i Roser Román (Niu Ètic) han tingut un valor especialment rellevant. No només han aportat dades i diagnòstics, sinó també experiència en el disseny i implementació de polítiques públiques, així com una lectura social del problema que resulta imprescindible per entendre’n l’abast.
El principal resultat de les jornades no és tant l’elaboració d’un conjunt tancat de solucions, sinó la consolidació d’un diagnòstic cada vegada més compartit. I en matèria d’habitatge, aquesta és una condició necessària per avançar amb rigor. Sense un marc analític clar, les polítiques públiques tendeixen a ser fragmentades, reactives i poc eficients.
Però cal dir-ho amb claredat: amb el diagnòstic no n’hi ha prou. El problema de l’habitatge a Menorca no és nou, ni és conjuntural. Fa anys que s’acumulen tensions que avui es manifesten de manera més visible i més intensa. Amb el que s’ha fet fins ara no n’hi ha prou.
I. Diagnosi per a Menorca: un problema estructural
El primer element que cal retenir és la diferència entre parc residencial total i oferta efectiva d’habitatge. Tot i disposar d’un volum rellevant d’habitatges, una part significativa del parc no està orientada a residència habitual. La proliferació de segones residències i, especialment, la pressió dels usos turístics —incloent el mercat de VUT— redueixen de manera directa la disponibilitat efectiva per a la població resident.
Això implica que el problema no és estrictament quantitatiu, sinó d’assignació i d’ús. Menorca no pateix només una manca d’habitatges, sinó una desalineació entre el parc existent i les necessitats reals. A aquesta realitat s’hi afegeix una dinàmica de demanda cada vegada més complexa. La demanda local creix, impulsada per la població i la formació de noves llars, mentre que la demanda externa —turística i de segona residència— continua pressionant un mercat limitat per definició.
El resultat és un mercat obert a dinàmiques externes que amplifiquen les tensions internes.
En paral·lel, s’observa un deteriorament sostingut de l’accessibilitat. L’indicador rellevant no és només el preu, sinó l’esforç econòmic que han de fer les llars. Quan una part creixent dels ingressos es destina a l’habitatge, es redueix la capacitat d’estalvi i es limita el consum, amb efectes que impacten el conjunt de l’economia local.
El mercat del lloguer concentra bona part d’aquestes tensions. La seva oferta és rígida a curt termini, mentre que la demanda és dinàmica. Aquesta combinació genera escassetat relativa, increments de preus i exclusió progressiva de determinats col·lectius.
No es tracta, però, d’una bombolla immobiliària en sentit clàssic, ni tampoc d’un problema atribuïble a un únic factor. Ens trobam davant un desajust estructural entre oferta, demanda i usos, en un context de limitació territorial i forta pressió econòmica.
Les conseqüències socials són evidents. L’habitatge s’ha convertit en un factor central de desigualtat. Tenir feina ja no garanteix accedir a un habitatge digne. Aquesta realitat afecta especialment joves, famílies i treballadors amb ingressos mitjans.
Finalment, s’ha d’entendre que el problema de l’habitatge està profundament vinculat al model econòmic de Menorca. El pes del turisme, la limitació del sòl i la distància entre salaris i valor dels actius immobiliaris configuren un escenari en què aquestes tensions no només es mantenen, sinó que tendeixen a intensificar-se.
Amb aquest escenari, amb el que s’ha fet fins ara no n’hi ha prou.
II. Propostes: cap a una agenda institucional compartida
El diagnòstic està fet. Però amb això no n’hi ha prou. El repte és traduir-lo en una agenda d’actuació real, amb capacitat d’execució i amb un ampli consens institucional, econòmic i social.
- ORIENTAR L’OFERTA CAP A RESIDÈNCIA HABITUAL
És necessari garantir que el creixement del parc residencial es tradueixi en més habitatge disponible per a la població resident. - IMPULSAR UN PARC PÚBLIC ESTRUCTURAL
El Govern de les Illes Balears, a través de l’IBAVI, ha de reforçar de manera decidida la promoció d’habitatge públic a Menorca. - MOBILITZAR EL SÒL DISPONIBLE
Existeix sòl planificat que no s’està desenvolupant. Aquest és un dels principals colls d’ampolla. - REDUIR ELS TERMINIS ADMINISTRATIUS
Els temps de tramitació actuals dificulten qualsevol política d’habitatge efectiva. - DESENVOLUPAR COL·LABORACIONS PÚBLIC-PRIVADES
El sector públic no pot, per si sol, generar tota l’oferta necessària. - FOMENTAR MODELS ALTERNATIUS D’ACCÉS
Les cooperatives d’habitatge i els models de cessió d’ús poden jugar un paper rellevant. - APLICAR REGULACIÓ DE FORMA SELECTIVA
Les mesures de regulació poden ser útils en determinats contextos de tensió. - CREAR UN OBSERVATORI D’HABITATGE
La manca de dades homogènies i actualitzades dificulta la presa de decisions. - COORDINAR HABITATGE I POLÍTICA ECONÒMICA
Les polítiques d’habitatge han d’estar alineades amb les d’ocupació, salaris i desenvolupament econòmic. - IMPULSAR UN PACTE PER L’HABITATGE A MENORCA
Cal un acord ampli entre institucions i agents socials i econòmics.
III. Conclusió
El problema de l’habitatge a Menorca no és un fenomen conjuntural ni tampoc un desajust puntual del mercat. Tal com s’ha posat de manifest al llarg de les jornades, es tracta d’una qüestió estructural que respon a la interacció entre el model econòmic, les limitacions territorials i el funcionament del sistema residencial.
En aquest sentit, el fet que el diagnòstic sigui cada vegada més compartit constitueix un avenç rellevant. Tanmateix, aquest consens analític no garanteix, per si mateix, la resolució del problema.
L’element determinant passa a ser la capacitat d’articular una resposta coordinada, sostinguda en el temps i amb una clara orientació a resultats.
El repte de l’habitatge a Menorca no admet solucions immediates, però tampoc admet dilacions indefinides. La seva resolució exigeix continuïtat, coherència i capacitat d’execució.
