En arribar el primaveral mes de maig, no puc deixar de recordar aquella gran fira que tenia lloc al meu poble natal. A la meva infantesa, era motiu d’una gran festa per a tota la vila, un autèntic esdeveniment per celebrar la pujada del bestiar oví, boví i equí a les pastures de l’alta muntanya dels Pirineus on quedaria fins el dia de Sant Miquel, al mes de setembre.
He de dir que el meu poble, Tarascon sur Ariège, se situa a la cruïlla de quatre valls, una etapa perfecte del camí de transhumància, lloc ideal per ajuntar el bestiar vingut de tots els llocs propers. En aquella època era un gran mercat on les transaccions comercials de tota mena eren a l’ordre del dia.
Aquesta fira era una tradició que es remuntava al segle XI i fins al segle XX fou sinònim de festa i lligam social. Era l’ocasió de retrobar-se amb la família i de fer-se un retrat. Record que cada any venia un fotògraf, durant anys el mateix, que guanyava un bon jornal. La gent considerava que la fira era un dels esdeveniments més importants de l’any que calia immortalitzar.
Al llarg dels anys, la fira ha canviat molt i la compravenda d’animals ha disminuït substancialment. La regió fins aleshores agrícola i ramadera s’ha anat despoblant en benefici d’un sector terciari de cada dia més potent que ofereix als joves feines menys dures i esclaves a la capital propera de Tolosa de Llenguadoc. A poc a poc els camps i les praderes s’han anat abandonant i les possessions i granges s’han convertit en llocs de descans per a la gent jubilada o turistes àvids de tranquil·litat.
Avui aquesta fira que malgrat tot s’ha mantinguda, presenta un ambient molt diferent. El seu aspecte festiu ha desaparegut i ha esdevingut una mena de vitrina on s’exhibeixen les races de bestiar de la regió com ara les vaques autòctones de la nostra vall, les gascones, i el cavall de Merens (un poble petit situat més amunt que Tarascon a prop d’Andorra). Aquella raça de cavall és un autèntic prodigi, una relíquia de la prehistòria, un animal de talla petita, de pèl llarg i d’extremada resistència a l’esforç. A les coves de Niaux, situades a quatre quilòmetres del meu poble, poden admirar-s’hi les magnífiques pintures d’aquest animal plasmades a les parets, un art anomenat parietal o rupestre, de l’època del Paleolític Superior que s’estén més o menys entre 45.000 i 12.000 anys abans de la nostra era.
Aquesta fira també mostra els antics oficis propis d’una vida rural avui quasi desapareguda que alguns joves valents s’esforcen per recuperar.
Quants de records entranyables d’un temps on ens conformàvem amb poder gaudir del que teníem a l’abast a prop de ca nostra.
