Em va commoure veure plorar una persona adulta mentre em comunicava la seva angoixa perquè a causa de les guerres moren tantes persones i infants. Constantment em deia: -Per què som capaços de fer aquestes accions? Escoltant-lo amb atenció i observant com vivia el que em comunicava, li responia amb convicció que “no hi ha dret” que visquem circumstàncies que demostren la nostra manca de voluntat a favor del respecte i dignitat que tots mereixem, “no hi ha dret”, li repetia convençut, que visquem tanta “egolatria”. Seriosament hem d’educar-nos per evitar guerres, però també violències i abusos a tants nivells que ens adonam que vivim cada dia, i no sols pel que ens comuniquen Mitjans Nacionals, també Mitjans “de casa”, de “Menorca”. No ajudarem a que hi hagi pau en el món si no aconseguim pau “a casa”. Importa que ens ho plantegem seriosament i optem per ser instruments de pau a tots els nivells.
Aquests dies, celebrant els anys d’algú, mirant-lo, pensava: “Si fer anys és llei de vida, fer-nos madurs depèn de cadascú”. Qui es fa madur? Crec sincerament que es fa madur qui broda somnis, qui sap acarar dificultats i anar avant, qui aprèn de l’experiència, qui assumeix responsabilitats, qui sap acompanyar a uns altres a fer-se més persona, qui aprèn a ser pacífic fins i tot en moments d’optar dir i fer el que no sempre és fàcil ni dir ni fer. I perquè no és fàcil, mesura molt correctament el com ho ha de dir i fer.
Celebrant dia 26 d’abril passat la Jornada Mundial per les Vocacions, assumia que tots tenim una vocació, un servei en bé de tots. Assumia que aquest moment històric que vivim ens reclama ben acollir les nostres responsabilitats, la nostra vocació, a favor de la família, del poble, de l’Església, essent referents de pau… Què faig? Com ho faig? Què he de fer?
Participant també aquests dies passats en la valoració de la lectura, dels llibres, de la reflexió, vaig tenir la sort de fer-me amb la rondalla “Na catalineta de Son Treufoc” – que per cert tota la seva recaptació anava i va íntegrament destinada a l’Associació d’Esclerosi Múltiple de Menorca-, em vaig adonar que aquesta rondalla concloïa així: “Na Catalineta ens ensenya que amb enginy, respecte i determinació tot és possible”. Certament, la pau mundial també serà possible si uns i altres la intentam viure i sembrar a nivell personal i familiar.
Dia 27 d’abril del 2014 vivíem la canonització dels Papes Joan XXIII i Joan Pau II. Joan XXIII va publicar la carta “Pau a la Terra”, i Joan Pau II va influir clarament en no pocs esdeveniments, fins i tot polítics, de l’Europa actual. Siguem pacífics, siguem dialogants, siguem respectuosos. Actualment el Papa Lleó XIV també insisteix a favor de la pau. I la Mare Teresa de Calcuta repetia convençuda: “La pau comença amb un somriure”. Proposem-nos, tinguem ganes de regalar somriures. La pau ens ho agrairà.
Més d’una vegada deim: “Et vull fer una pregunta”. Fer preguntes és sobretot una demostració d’inquietud. Quan demanam alguna cosa vivim com un corc interior que no ens deixa tranquils fins que no l’hem tret fora. Demanar, fer preguntes, és fonamental per aprendre. És ben cert que els noms dels qui ens ajuden a aprendre són: Per què? Què? Com? Quan? On? Qui?… Així, idò, fem-nos amb aquestes preguntes: Per què és necessària la pau? Què faré per a ser portador de pau? On he de procurar ser més pacífic?…
