“… set narracions, una per cada dia de la setmana, que parlen de persones aparentment normals, com tu i els teus, però que es troben en situacions anormals, difícils, perilloses, tragicòmiques, patètiques, potser definitives.”
He començat la ressenya amb aquest paràgraf de la contracoberta del llibre perquè, deixa ben clar què trobarem a Paraules al mirall, d’Anna Maria Villalonga. Un fascinant recull de relats.
Molts cops he sentit a l’autora comentar que el conte és un dels gèneres més difícils de conrear, per la necessitat de condensar l’argument, per l’obligada absència de trames secundàries, per la necessitat de prescindir de qualsevol artifici…
Així, en Paraules al mirall, com en Contes per a les nits de lluna plena, com en La mala pluja, com en les seves aportacions a llibres col·lectius, Vilallonga ens demostra que sap portar, amb brillantor, la teoria a la pràctica. Totes i cadascuna de les breus narracions incloses en el llibre són un prodigi d’encertada concisió, és a dir que en poques pàgines ens fa recórrer tots els estadis argumentals amb una cloenda perfecta. No hi manca res, ni res hi ha sobrer.
És, potser, el moment d’assenyalar que estem parlant de gènere negre, si bé en l’accepció més àmplia del terme. Una negror que fa ressaltar la sordidesa, l’absurd, el desvaliment, la venjança…
Però donem-hi una ullada.
Al primer relat, «Canvi de plans», ens topem amb un atrotinat sicari que s’ha d’enfrontar a una riuada de paraules. «Ulls vermells» ens aboca a l’horror sense pal·liatius amb un insòlit testimoni. «La que t’espera» i «No trobes que fa fred» s’han de llegir un rere l’altre i ens parlen de la violència de gènere des d’un esguard que podríem qualificar de sobrenatural. «Brigada AS» és un crit d’auxili en una societat distòpica en la qual “la idea de l’humà gregari ja no existeix”. «No mataràs», se centra en grans temes de la literatura: l’amor i la mort. I, finalment, el relat que dona títol al llibre és un agre retrat de la relació entre una mare i una filla, un retrat en què els pintallavis ens porten indefugiblement a pensar en Lònia Guiu.
Ja haureu deduït que l’autora ens porta amunt i avall per escenaris ben diversos. Des de la sordidesa d’un bordell de carretera a un pis burgès, des d’una cambra de tortura a una via de metro abandonada…
Si més no, el que més m’ha engrescat d’aquest variat recull és la solidesa dels arguments, la perfecció del cercle ben tancat, el llenguatge escaient a cada entorn, les inesperades resolucions de la intriga i, sobretot, com aconsegueix amarar els relats de sentiments ben diversos. Hi vivim intranquil·litat, angoixa, fàstic, patiment, por i, en qualque cas, fins i tot una certa dosi d’humor. Un ventall tan ample com ben lligat.
He de cloure ja la ressenya, i no trob millor manera de fer-ho que cedir la paraula a Margarida Aritzeta, gran dama del crim, que al pròleg del llibre ens comenta:
“Ens ha fet entendre que el mèrit d’un relat no es troba en el nombre de pàgines o en la complexitat de l’argument, sinó en la destresa a l’hora d’il·luminar un instant que ens fa veure una vida”.
