Coincidint amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que es celebra cada 3 de maig em diuen que estic entre els tres millors columnistes de tota Europa. I no m’ho diu una persona qualsevol. M’ho diu públicament l’empresari i, també escriptor, Josep Rosselló i Rubió, descendent d’una de les nissagues més importants que ha donat l’illa; sinó la més important. Encara que sé que els elogis debiliten només us vull dir que, estimats lectors i estimades lectores del Setmanari El Iris teniu la sort de gaudir d’una línia de columnistes d’opinió de dalt de tot amb columnes puntuals de crítica literària molt destacables i signades amb una elegància icònica per Eduard Riudavets Florit o la mateixa elegància cosmopolita de l’estimada Raymonde Calbo Laffitte; per dir només un parell de noms. Si hi afegim el rigor periodístic de la revista guiada per un Bep Al·lès, discret, atent a tot el que passa i molt professional, significa que teniu entre les mans un producte excepcional i inèdit que no abunda molt arreu del món, si més no a Espanya. I el tenim aquí, a Menorca, a Ciutadella; i a Ferreries amb la revista mensual de la població vermella. I quin és el secret de ser un bon columnista? Intentar escriure per a tothom perquè així tothom et llegeixi i no, com passa amb el noranta-cinc per cent dels columnistes, només ho facin els teus, aquells que pensen com tu tot creant un cercle viciós sectari que no s’assembla a una lectura lliure sinó al full dominical d’una comunitat tancada que es consumeix per una mena d’obligació de classe o de germandat medieval. Infinitat de vegades m’he trobat lectors i lectores que m’aborden i em diuen que no pensen com jo però que em llegeixen i que, a vegades, moltes vegades, no estan d’acord amb les meves paraules però que xalen llegint-me. Una segona raó per ser un columnista llegit pels contraris i pels teus és el coratge.
Roberto Bolaño deia que per ser un bon contista, un bon escriptor de relats breus, s’ha de ser valent. Idò, encara que una columna de 600 paraules és com un conte, com un relat breu, per ser columnista has de multiplicar aquest coratge per mil. Jo m’he atrevit amb reis, amb generals, amb religiosos importants, amb traficants de droga, amb presidents de govern, d’autonomies i insulars; amb màxims representats de batllies, amb la secta de poetes menorquins (aquests han estat els més perillosos i bel·ligerants), amb la màfia de l’ensaïmada de Mallorca, amb la germandat de la tonsura, etcètera, etcètera; i m’han punxat rodes, he rebut amenaces, m’han intentat intimidar amb la policia, han engegat campanyes mediàtiques per tal de desprestigiar-me (després de llegir el llibre Difamació d’Eva Piquer i Vinent, aquest Vinent és menorquí, la campanya que va patir és un vint-i-cinc per cent de la campanya que vaig patir jo) i difamar-me i se m’han tancat moltes portes i no només portes amb la clau de persones que no pensen com jo sinó portes de persones que pensen com jo però que tampoc no toleren la crítica perquè, dretes i esquerres, es creuen intocables.
Estar atent, llegir, informar-te, ser oportú i participar del diàleg mundial que s’esdevé cada dia allà i aquí. I, sobretot, fer de contrapunt. Els menorquins som mariners i tots hem pujat a una barca i sabem que els pesos dels tripulants s’han de compensar si volem evitar que l’embarcació navegui i no se’n vagi a pico. No sé si som un dels tres millors columnistes d’Europa però del que estic segur és que tenc els millors lectors, no d’Europa, sinó del món.
PICO. Castellanisme nàutic. Afonar-se un vaixell o altra embarcació.
