La gastronomia viu un moment d’èxit mediàtic sense precedents. Mai no havíem parlat tant de restaurants, xefs, plats i experiències culinàries. Però, al mateix temps, mai no havia estat tan difícil distingir entre informació gastronòmica i simple entreteniment viral. Les xarxes socials han convertit la cuina en un espectacle visual on sovint importa més una hamburguesa regalimant formatge davant la càmera que no pas el producte, la tècnica o la història que hi ha darrere d’un plat.
En aquest context, la figura del periodista gastronòmic professional ha quedat arraconada davant l’allau d’influencers que acumulen milers de seguidors a base de vídeos ràpids, frases impactants i contingut pensat exclusivament per agradar a l’algoritme. El problema no és l’existència dels creadors de contingut, sinó la confusió entre entreteniment i crítica gastronòmica.
La crítica culinària exigeix coneixement, experiència i independència. Un periodista gastronòmic contextualitza, analitza i argumenta. Coneix el producte, les tècniques, el territori i la cultura culinària. En canvi, molts perfils actuals es limiten a consumir davant una càmera sense aportar cap mena d’anàlisi. El “mira com menjo” ha substituït, massa sovint, el periodisme especialitzat.
A això s’hi afegeix el fenomen del “free-die”: influencers que només publiquen restaurants on han estat convidats. Si no hi ha invitació gratuïta, el local simplement no existeix. Això converteix moltes recomanacions en publicitat encoberta i erosiona la credibilitat del sector.
També el públic té part de responsabilitat. Els continguts rigorosos sobre cuina, producte o tècnica generen menys interacció que titulars com “el restaurant més car” o “el lloc on mengen els famosos”. L’algoritme premia el soroll, no el criteri.
La gastronomia és cultura, identitat i patrimoni. Mereix alguna cosa més que convertir-se en un simple vídeo viral de quinze segons.
