C.M./Alaior – Fundada el 1925 per Cristóbal Pons, Metalurgia Pons és avui una empresa industrial arrelada a Alaior i amb més d’un segle d’història. Nascuda com un petit taller artesanal dedicat als moneders de plata, va evolucionar fins a consolidar-se com una indústria metal·lúrgica pionera a Espanya. Als anys noranta, el sector local de les frontisses va viure una transformació clau amb la fusió de les principals empreses d’Alaior: Sintes y Petrus i Metalurgia Pons LIM (La Industrial Metalúrgica). D’aquella unió en va sorgir Metalurgia Pons Sintes y Petrus, una etapa que s’estengué fins al 2002 i que va permetre reforçar la capacitat productiva i afrontar amb més solidesa un mercat cada vegada més exigent. L’any 2002, Sintes es retirà i la família Pons recuperà el control de l’empresa. Amb el temps, la direcció ha continuat dins la família: l’any passat, Bernat Pons Mascaró (Alaior, 1975) va adquirir les participacions de la seva germana i es va convertir en l’únic propietari. Avui, l’empresa produeix entre 15 i 20 milions de frontisses anuals i treballa amb prop de mil referències, que generen unes deu mil combinacions possibles. Amb una plantilla d’uns 50 treballadors, factura al voltant de 6 milions d’euros. Un dels seus grans pilars és la internacionalització: exporta a més de 40 països d’Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia, amb una presència destacada en mercats com França, Alemanya, Itàlia, Holanda o Turquia, entre molts altres. Aquesta combinació de tradició, especialització i capacitat d’adaptació ha convertit Metalurgia Pons en una empresa de referència, fidel a les seves arrels però plenament inserida en un mercat global.
Des del punt de vista personal, què significa continuar una empresa amb més de cent anys d’història?
El 2013, quan mon pare va morir als 67 anys a causa d’un càncer fulminant, vaig assumir el relleu a l’empresa. Tot i que ja coneixia bé el negoci, no m’ho hauria imaginat tan aviat. Sempre hem dit que ens va formar molt bé: ens va preparar per afrontar un projecte que avui compta amb gairebé 50 treballadors en un context complicat. Tenia una visió comercial fora del comú, i gràcies a això i a la seva educació, hem pogut continuar endavant, mantenint la seva línia i l’esperit que ens va transmetre.
Quin record teniu dels vostres primers anys vinculats a la fàbrica?
El trasllat al polígon de La Trotxa, el 1992, va marcar un abans i un després. Jo era molt jove i encara estudiava, però record aquella etapa com un període de grans canvis. Veníem d’un taller i vam haver d’adaptar-nos a una nova realitat. Van ser transformacions importants, sempre orientades a millorar la productivitat i fer créixer l’empresa.
On era abans l’empresa?
Abans érem a Alaior, a l’espai que avui ocupa la Policia Local, a l’antiga La Salle. El trasllat al polígon va ser un canvi important però positiu: va requerir adaptació, però també va obrir noves oportunitats. Durant més de trenta anys amb el meu pare, i des del 2013 sense ell, hem seguit el camí que ens va marcar: treball constant i presència al sector. Les fires sempre han estat una peça clau, tot i que el seu paper ha canviat. Abans eren imprescindibles i freqüents; avui, factors com la pandèmia o la situació econòmica internacional han afectat la seva rellevància. Fa poc vaig assistir a una fira de ferreteria a Alemanya i l’afluència va ser baixa. Malgrat això, ser-hi continua essent essencial: encara que no es tanquin operacions immediates, genera contactes i oportunitats de futur. Per això, mantenim aquesta aposta: estar-hi sempre presents.
Què heu heretat del vostre pare en la manera de dirigir l’empresa?
Tant jo, com a gerent, com els treballadors -molts dels quals van començar amb mon pare- hem mantingut la seva manera d’entendre la feina. Aquesta continuïtat sosté i impulsa el projecte. Calcul que d’aquí a dos anys culminarem una iniciativa que ell va posar en marxa fa dotze o tretze anys: la construcció d’una nova nau a l’ampliació del polígon de la Trotxa. És un projecte que ens il·lusiona i que millorarà la productivitat. Aquesta passa no es fa per reconeixement, sinó per necessitat: treballar millor, optimitzar recursos i fer que la feina sigui més rendible.
Quines característiques tindrà la nova nau?
La parcel·la té 4.500 m² i l’edifici tindrà uns 3.800 m² construïts. Aquest canvi ens permetrà incorporar maquinària molt més avançada que la d’abans. Actualment treballem en doble planta i hem de pujar el material amb un muntacàrregues; a la nova nau tot estarà concentrat en un sol nivell, cosa que facilitarà els processos. Si mirem enrere, el trasllat de l’antic taller al polígon ja va ser un gran pas; ara ens trobem davant un nou salt endavant. L’objectiu és clar: fer la feina més eficient i ser més competitius. Aquesta és la nostra aposta.
Com definiríeu la filosofia de feina de l’empresa?
Sempre dic que nosaltres no deim que no a res, una manera de fer que vaig aprendre de mon pare. És cert que de vegades ens compliquem, però jo soc el primer a implicar-me. Un dels nostres punts forts, i el que ens diferencia de la competència, és assumir feines que altres no volen. Per exemple, poden encarregar-nos 500 frontisses, sense saber ni on aniran col·locades. Nosaltres estudiem el cas, fem un pressupost amb termini d’entrega, elaborem una mostra i, si s’ajusta a la necessitat del client, tirem endavant la producció.
Què diferencia, en poques paraules, les vostres frontisses de les de la competència internacional?
Ens defineixen tres factors clau: la rapidesa, la seriositat en els terminis d’entrega i la qualitat del producte.
Com s’aconsegueix mantenir la qualitat amb una producció tan gran?
Tenim un bagatge molt important en la manipulació de l’acer inoxidable, el material amb què treballem principalment. Antigament es feia feina sobretot amb ferro i llautó, però des de fa més de quaranta anys -amb mon pare com a pioner- l’acer inoxidable ha guanyat protagonisme. Aquesta experiència ens permet afrontar nous projectes amb solvència: desenvolupem utillatge amb agilitat i mantenim un alt nivell d’exigència en producció i acabats, cosa que ens diferencia.
Quin paper té la innovació en un producte aparentment tan “simple”?
Sempre hem apostat per fabricar els nostres propis utillatges, un aspecte clau del nostre funcionament. De vegades hem comptat amb ajuda externa -a Maó hi ha bons matricers-, però la nostra aposta ha estat clara: fer-ho a casa. Això ens permet controlar la qualitat, el resultat final i els terminis d’entrega. Des de fa més de trenta anys disposem de màquines de fil que fabriquen utillatges amb precisió i poden treballar les 24 hores. Al final, tot es resumeix en tres factors: complir els terminis, garantir la qualitat i tenir bones matrius per reduir operacions i oferir un preu competitiu.
Fins a quin punt la personalització del producte és clau per al vostre negoci?
Per a nosaltres, poder fabricar aquest tipus de peces és fonamental. Treballem cada vegada més amb el sector de l’automoció, exigent però estimulant, que ens permet desenvolupar productes més elaborats. I no només frontisses: avui feim de tot, des d’una esquadra fins a una platina. Aquesta capacitat d’adaptació ens ha obert nous camins que ja explorava mon pare, però que amb el temps han anat guanyant pes. Fa més de trenta anys, el nostre mercat principal era la ferreteria. Subministràvem frontisses i altres articles a ferreteries i distribuïdors industrials, i paral·lelament ateníem encàrrecs puntuals de fabricants: dissenyàvem la peça, preparàvem una mostra i, si era validada, iniciàvem la producció. En l’última dècada, però, el sector de la ferreteria ha perdut pes per l’entrada de grans superfícies com Brico Dépôt o Leroy Merlin, provocant la desaparició del petit ferrater. Davant aquest escenari, a Metalurgia Pons ens hem reinventat. Tot i continuar treballant amb aquests grans canals -sovint de manera indirecta- hem apostat per diversificar. Avui, qualsevol fabricant d’Espanya o d’Europa ens reconeix com a especialistes en frontisses i articles de ferreteria, un prestigi construït al llarg de més de trenta anys de trajectòria.
Quins han estat els mercats més difícils o sorprenents?
Tots els mercats són exigents, i cada vegada més. A mesura que ens hem especialitzat en frontisses i peces especials, també ha augmentat l’exigència dels clients. Després del mercat nacional, França és el nostre principal client exterior. Alemanya també ha estat històricament important, tot i que la situació actual és complicada; fa deu anys no m’ho hauria imaginat. Es nota fins i tot en el dia a dia: abans els clients venien a les fires, feiem un cafè i revisàvem comandes, ara gairebé no venen. Malgrat tot, mantenim relacions consolidades: tenim clients de fa quaranta o cinquanta anys, com el distribuïdor a Holanda, que aviat entrarà en una tercera generació. Fora d’Europa, també hem fet passos importants. Als Emirats Àrabs vam arribar fa quinze o vint anys. Sempre dic que vam arribar tard, perquè anglesos i italians ja hi eren, però amb feina i constància vam aconseguir entrar-hi, complint tots els requisits i certificacions que ens exigien.
Com aconsegueix competir una empresa menorquina d’una població de poc més de 10.000 habitants com Alaior competir amb els grans fabricants en un mercat global?
Avui, continuem fabricant aquí perquè ens hem especialitzat en un producte que molts no volen assumir, sobretot per les quantitats. Si envies una petició de preu a la Xina o a l’Índia per cinc-centes frontisses, probablement ni tan sols es molesten a llegir el correu. A Europa, en canvi, molts clients -que ja ens coneixen pels més de cent anys d’història- saben que a Metalurgia Pons, a Menorca, els ho cotitzarem i farem amb rapidesa, qualitat i terminis seriosos, sempre amb un preu ajustat.
Quins riscos té dependre tant de mercats exteriors?
Actualment, aproximadament un 30% de la nostra producció es destina a l’exportació, principalment a França i Alemanya. Una de les nostres grans fortaleses és precisament aquesta diversificació, tant de clients com de països. En els darrers tres anys, hem perdut gairebé la meitat de la facturació amb Alemanya, no per manca de confiança, sinó perquè compren menys volum. Malgrat això, hem compensat amb altres mercats: Turquia, amb un boom de la construcció, i Itàlia, especialment en el sector naval, han contribuït decisivament al nostre creixement. A Gènova, per exemple, la restauració de vaixells i l’expansió del sector creuer estan generant oportunitats rellevants. Al final, la diversificació ha estat la nostra millor garantia per afrontar els canvis del mercat.
Què representa per a vosaltres estar situats a Alaior i no a un gran centre industrial de la Península?
És evident que, si la nostra indústria estigués a la Península, les xifres serien diferents. Però som aquí, a Alaior, a Menorca, i aquesta és la nostra arrel.
Quin impacte creieu que té l’empresa en l’economia local?
L’empresa té un impacte evident a Alaior, ja que hi treballen més de quaranta famílies. Sempre dic que feim feina tot l’any, sense fixes discontinuos, una figura que aquí no és habitual. La gent que hi treballa ho valora i està contenta. Tenim tres setmanes de vacances a l’estiu, per la calor, i una setmana a Nadal.
Costa trobar mà d’obra qualificada?
Costa però jo estic molt content, perquè sempre em ve gent a demanar-me feina, segurament deu ésser perquè ens coneixen i sabem com som. No me queix, però el problema hi és.
És molt complicar preveure com serà el futur de Metalurgia Pons en els pròxims 10 ó 20 anys?
És difícil contestar, perquè ara mateix estem centrats en preparar el trasllat a la nova nau, previst d’aquí a dos anys, a la cruïlla dels carrers Llumena i Santa Marianna. Les obres començaran després de Pasqua. Aquest canvi implica adaptar-nos a una nau del segle XXI: estem treballant en maquinària i processos per ser més competitius. La setmana passada van arribar dues màquines noves i acabem d’ajustar una màquina de polir; també incorporarem una de làser, que actualment encara fem fora amb una empresa externa per falta d’espai.
La competència asiàtica continua pressionant els preus: com s’hi està adaptant avui Metalurgia Pons?
La competència d’Àsia és la més forta. Aquí, ningú no es complica fabricant frontisses; importadors n’hi ha molts i el més fàcil és comprar. Què ens diferencia? Que nosaltres podem fabricar. Em complic la vida amb partides de mil, dues mil o set-centes frontisses, o fent modificacions, com canviar un forat per adaptar-lo millor a una màquina. A la Xina, si demanessis una modificació així, ni tan sols et contestarien. Aquest és el camí que hem triat.
Com us ha afectat en el darrer any l’encariment de l’energia i de les matèries primeres?
La situació ens afecta com a tothom. Els preus de les matèries primeres, com ferro i acer inoxidable, començaran a pujar significativament. No podem acumular massa material, especialment amb el trasllat a la vista, però mantenim un estoc important per garantir terminis d’entrega. Això suposa una inversió elevada, però estar a Menorca ens obliga a tenir aquest marge i ens permet ser més ràpids que altres. No només el material s’ha encarit; també els transports i les navilieres. De moment, aquests costos els assumim nosaltres i no tenim previst pujar preus.
Heu notat una davallada en les comandes dels clients?
La sensació era que havíem tocat fons després de la pandèmia. L’exportació havia anat davallant els últims cinc anys per la conjuntura mundial, i a finals de 2025 pensava: “ara hem tocat fons”. Just en aquell moment van arribar el conflicte de l’Iran, un impacte fort que ens va sorprendre quan encara no havíem sortit de la crisi anterior.
El context actual de crisi logística i global encara té impacte en els vostres terminis d’entrega?
Tenim molt moviment i estem preparats, però no és adequat tenir tot aquest estoc. No puc comprar material a tort i a dret; no seria seriós. Tot això acabarà influint, però jo m’encarregaré de controlar-ho, fent els deures amb el material i mantenint l’estoc necessari. Tot i això, és inevitable que hi hagi retards.
La transició energètica i les exigències mediambientals us estan obligant a canviar processos o invertir més? Heu rebut o sol·licitat ajudes públiques recents per modernitzar l’empresa?
Traslladar-nos a la nova nau implica modernitzar-ho tot. Fa trenta anys ja vam fer un gran pas, però ara el repte és encara més gran. Tot i que fa anys que tenim depuradora, aquest canvi respon sobretot a una millora de la productivitat. Sempre hem treballat amb rigor: no hem tingut mai cap multa i hem complert tots els estàndards en inspeccions.
