C.M./Alaior – A Cala en Porter, el malestar no és nou ni puntual. És una sensació sedimentada amb els anys, que ha anat prenent forma fins a convertir-se en un relat col·lectiu articulat, sostingut i, sobretot, visible. Els veïns ja no parlen només de petites incidències o mancances concretes, sinó d’una percepció global: la d’una urbanització que, malgrat el seu pes demogràfic, turístic i econòmic, no rep l’atenció que considera justa.
El conflicte, que ha arribat fins al ple municipal d’Alaior, té tots els ingredients d’un problema estructural: queixes reiterades, respostes institucionals que no convencen, discrepàncies polítiques sobre les prioritats d’inversió i un context recent -marcat per episodis ambientals i meteorològics adversos- que ha accentuat la sensació de degradació.
Una urbanització madura amb problemes crònics
Cala en Porter no és una urbanització nova. Construïda a mitjans dels anys seixanta, és el que els tècnics defineixen com una urbanització madura: un nucli que, amb el pas del temps, acumula dèficits estructurals que requereixen inversions constants i planificades. Però, segons els veïns, aquesta planificació no existeix o, si més no, no és visible.
Els problemes que denuncien són concrets i quotidians: voreres aixecades o massa altes, carrers amb herbes, fanals que passen mesos sense funcionar, brutícia persistent en determinades zones i un cablejat aeri que s’ha convertit en el símbol més evident de la deixadesa.
No es tracta, diuen, d’incidències puntuals, sinó d’una situació generalitzada. “Tot cau, tot està vell”, resumeixen.
La veu dels veïns: frustració més que abandonament
Dolores Hermida i Katarina Seguí, presidenta i vicepresidenta de l’Associació de Veïns de Cala en Porter, posen veu a aquest malestar. Ho fan amb una paraula que apareix una vegada i una altra en el seu discurs: frustració.
“Estem frustrats davant el fet que ens ignorin i no ens facin cas”, explica Hermida. “Quan vam entrar a la junta, l’únic que vam demanar era anar de la mà amb l’Ajuntament. Però ens adonam que no és així”.
A Cala en Porter hi viuen unes 1.500 persones, de les quals la gran majoria -unes 1.300- estan empadronades a Alaior. És una comunitat significativa, amb un creixement recent vinculat a la pandèmia, que ha portat noves famílies a instal·lar-s’hi. Tot i això, molts residents -unes dues-centes persones- continuen empadronats a Maó per motius escolars.
Aquest augment de població no ha anat acompanyat, segons denuncien, d’una millora proporcional dels serveis ni de les infraestructures.
Del ple municipal al carrer
La tensió va fer un salt qualitatiu quan l’associació de veïns va decidir assistir al ple municipal per fer visible el seu desacord. No era una acció improvisada, sinó la culminació d’un procés llarg de reunions, memoràndums i peticions que, segons asseguren, no havien tingut resposta efectiva.
Des de llavors, s’han produït trobades amb representants municipals, però la sensació de bloqueig persisteix. “T’ho prometen tot quan ets davant seu, però hi ha preguntes que no saben respondre”, lamenta Hermida. “I després passen setmanes sense cap resposta”.
Seguí hi afegeix un altre element: la manca de coordinació interna. “Tenim la sensació que la informació no flueix dins l’Ajuntament. No hi ha una autoritat que vetlli perquè les coses es facin. I sovint acaben delegant en nosaltres tasques que no ens corresponen”.
Actuacions reactives i percepció d’improvisació
Un dels punts que més irrita els veïns és la percepció que les actuacions municipals són reactives. Expliquen que, just abans del ple, es va intensificar la presència de la brigada municipal. Però ho interpreten com una resposta puntual, no com una estratègia sostinguda.
Aquesta sensació d’improvisació també es reflecteix en exemples concrets. Hermida explica que s’han fet intervencions en voreres que han generat nous problemes: “Ara mateix estan canviant rajoles i la gent hi tropissa perquè han quedat massa altes. Ara les han de tornar a col·locar. És perdre el temps”.
Altres incidències acumulen mesos o fins i tot anys sense solució. Seguí menciona una paret al mirador que “fa un any i mig que està a punt de caure” i una farola retirada que ha deixat un senyal provisional que ningú no ha retirat en dos anys.
Accessibilitat i barreres invisibles
La qüestió de l’accessibilitat és un altre dels grans fronts. Les voreres, sovint estretes i irregulars, estan plenes d’obstacles com pals telefònics o fanals situats al mig del pas.
“Una persona amb caminador o en cadira de rodes no pot circular amb normalitat”, denuncien. I recorden que es van perdre subvencions europees per eliminar aquestes barreres quan encara hi havia oportunitat de fer-ho.
El resultat és una urbanització que, segons els veïns, no s’ha adaptat als estàndards actuals, malgrat el pas del temps i les exigències legals.
El cablejat, símbol d’un problema més gran
El cablejat aeri és, probablement, l’element més visible del deteriorament. Però també és el que millor exemplifica la complexitat del problema.
Segons expliquen els veïns, l’Ajuntament atribueix la responsabilitat a les companyies elèctriques i de telecomunicacions, que exigeixen que tots els propietaris assumeixin el cost de soterrar les connexions. “Ens diuen que si un sol veí no vol pagar, no es pot fer res. No sabem fins a quin punt és cert”, diu Seguí.
Sigui com sigui, la realitat és que el cablejat continua penjant sobre carrers i façanes, amb impacte estètic i, segons alguns residents, també potencialment de seguretat.
Turisme i contradiccions
La situació genera una contradicció evident en un municipi amb forta pressió turística. Els veïns posen un exemple clar: “Hi ha famílies que paguen 3.000 euros per una setmana en un xalet. Però quan surten al carrer, es troben una realitat que no correspon amb el que han pagat”.
Aquesta dissonància entre el valor econòmic del destí i l’estat de les infraestructures alimenta la indignació. També reforça una demanda recurrent: que una part dels ingressos -com l’IBI- reverteixi directament en la urbanització.
Problemes de convivència i incivisme
El deteriorament no és només físic. Els veïns també denuncien problemes de convivència, amb diversos xalets ocupats -cinc, segons les seves dades- i episodis d’incivisme.
Això s’ha traduït en queixes per brutícia, presència de rosegadors i insectes, i una gestió deficient de residus com les restes de poda. “Es converteix en un niu de rates”, adverteixen.
Tot i això, reconeixen una millora recent en la presència policial, una de les seves reivindicacions històriques.
L’Ajuntament respon: inversions i limitacions
Des de l’Ajuntament, el regidor de Medi Ambient i Urbanitzacions, Sito Triay, rebutja la idea d’abandonament. “És una urbanització molt antiga, i cada any s’hi fan millores”, assegura.
Triay posa sobre la taula diverses actuacions previstes: un projecte d’accessibilitat de 350.000 euros, la substitució progressiva de l’enllumenat per tecnologia LED, la renovació de mobiliari urbà i millores als parcs infantils. En total, calcula que la inversió prevista pot superar els 700.000 euros.
També defensa que hi ha un servei de manteniment permanent i una atenció directa als veïns, amb presència setmanal de tècnics municipals.
El temps de l’administració
Un dels arguments clau del regidor és el temps. Explica que entre la planificació d’una actuació i la seva execució poden passar anys, a causa dels processos administratius.
“A vegades sembla que no es fa res, però és perquè els terminis són molt llargs”, afirma.
També reconeix la manca de personal com un problema estructural: “Estam agobiadíssims. Falta gent a contractació, a urbanisme… és un problema molt gros”.
Pla de xoc o actuacions per etapes
Pel que fa al debat polític sobre un possible pla de xoc -proposat per l’oposició i rebutjat pel govern municipal-, Triay és clar: el considera inviable.
“Un pla de xoc implicaria aixecar tota la urbanització durant dos anys”, explica. “Cal coordinar aigua, clavegueram, electricitat… i posar tothom d’acord. No és realista”.
En canvi, defensa una estratègia per etapes: intervenir progressivament en diferents àmbits, des del clavegueram fins a l’enllumenat.
Un diagnòstic compartit, una percepció divergent
Malgrat les discrepàncies, hi ha un punt de coincidència: tant veïns com Ajuntament reconeixen que Cala en Porter necessita una inversió important.
La diferència rau en la percepció. Per als veïns, les actuacions arriben tard i són insuficients. Per a l’Ajuntament, formen part d’un procés gradual que, inevitablement, requereix temps.
Triay ho resumeix així: “Sembla que sempre queden coses per fer, i això genera la sensació que no es fa prou”.
Un conflicte amb dimensió política
El cas de Cala en Porter també té una lectura política. Els veïns recorden que el nucli aporta prop d’un miler de vots, determinants en els resultats municipals. I apunten que aquest factor pot guanyar pes a mesura que s’acostin les eleccions.
A més, emergeixen noves iniciatives, com la possible candidatura d’una agrupació centrada en els problemes de la urbanització.
Entre la resignació i l’exigència
Malgrat el to crític, els veïns fan una excepció amb el regidor Triay, a qui reconeixen disponibilitat i bona actitud. Però això no rebaixa el nivell d’exigència.
L’associació, amb 120 socis i en creixement, es defineix com una entitat sense ànim de lucre que actua com a altaveu d’un malestar col·lectiu. “L’únic que fem és molestar, perquè no tenim cap poder”, admeten amb ironia.
Una qüestió oberta
Cala en Porter es troba, doncs, en un punt d’inflexió. El diagnòstic veïnal està clar i consolidat. L’Ajuntament admet les dificultats i defensa les seves actuacions.
Entre una cosa i l’altra, hi ha una realitat tangible: carrers, voreres, llums i serveis que configuren el dia a dia de milers de persones.
La pregunta que queda oberta és si aquest expedient —ara ja plenament visible— es traduirà en un canvi real o si continuarà, com fins ara, en una successió d’actuacions parcials que no acaben de dissipar la sensació de fons.
Perquè, més enllà de xifres i projectes, el que es juga a Cala en Porter és una qüestió essencial: la confiança entre administració i ciutadania. I aquesta, com les infraestructures, també necessita manteniment.
