Vivia en una monarquia parlamentària després d’haver viscut quinze anys en una dictadura, una de les més cruels i mortíferes de la història del món occidental. Per tant, podia comparar i reconèixer amb una claredat natural i meridiana si vivia en realitat en una democràcia que complia amb els estàndards internacionals o en una dictadura. Per exemple. Hi havia un cap suprem anomenat rei. Era intocable i, ja fos al propi monarca o al seu antecessor, nomenat a dit per l’antic dictador, no se’l podia criticar per la seva condició d’inviolable com a conseqüència de l’article 56.3 de la Constitució Espanyola de l’any 1978; escrita amb la tinta assecada per l’alè del drac mort.
De fet, al segle XXI, el segle posterior a la desaparició del gran moix, en concret durant l’any 2026, i corrent el rellotge, romania a la presó un cantant de rap per haver criticat el cabdill en les seves cançons. Per tant, en aquest sentit, tot continuava igual. Diferents barrets mateixos caps. No hi havia llibertat d’opinió ni d’expressió. Tampoc llibertat de premsa. Les querelles a opinadors eren contínues i els jutges les admetien a tràmit segons la tinta, una altra vegada la tinta, en què hagués estat redactada: tinta blava, desestimació; tinta vermella, estimació. La censura era encara més efectiva que en temps de la taràntula per la seva naturalesa subtil (per aquest motiu agradava tant un llibre de Pere Calders, que havia viscut l’exili per les seves idees progressistes i catalanistes, titulat Invasió subtil i altres contes) i que consistia en un procés pautat d’invisibilitat de la persona que s’atrevia a qüestionar el gran líder, els governants confirmats pel gran líder i les elits hereves del dictador. En aquest sentit, un segon cop, la nació es mantenia igual. Era la subtilesa que havia canviat. Les formes que feien fluir la sang d’abans. I les formes subtils -quants morts havien provocat l’acció reivindicada per un ministre que havia assegurat ben fort i sense avergonyir-se’n que havien destrossat a propòsit el sistema sanitari?- que havien convertit la repressió i la violència de l’estat en la transició entre la pesca del salmó del gran pescador en l’experiment de la granota que és escaldada viva i sense que s’adoni només pujant la temperatura de l’aigua on neda. Els anglosaxons anomenen aquest experiment Boiling frog (granota bullint) i consisteix en el fet que una granota pot ser lentament bullida ja que si aquest petit amfibi es posa sobtadament en aigua bullent, saltarà de manera immediata; però si la granota se la deixa en aigua freda que després es posa en ebullició lentament, no percebrà el perill i serà escaldada fins a la mort.
El poder ha mutat. El gran granot ens ficava dins aigua bullent i la reacció de la gent era reaccionar. Ara, el granot reial i els seus sequaços ens posen dins aigua freda que van escalfant de manera gradual. El resultat, per tant, és el mateix però amb la pèrdua absoluta de la dignitat que atorga, encara que sigui una dignitat vana, la reacció. Continuem. La gran bístia infiltrava policies a les escoles i a les universitats. La bístia coronada i els seus sequaços autonòmics infiltra policies a les escoles. Res a canviat. Es van aprendre de memòria la frase més famosa de la genial novel·la del príncep de Lampedusa El Guepard que diu que els canvis polítics serveixen perquè tot continuï igual. I així ha estat. Sang per ofegament subtil, garrot vil substituït per manca d’inversió en la sanitat pública. Els morts són els mateixos. La repressió és torna autorepressió, la censura es torna autocensura, els problemes reals com ara l’habitatge, en una quimera impossible d’assumir.
SALPASSA. Aigua salada per a beneir.
