De segur que recomanar la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi és caure en l’obvietat. Si més no vull ser optimista i creure que hi haurà qualcú, entre els lectors de les meves ressenyes setmanals, que estarà interessat a conèixer la meva opinió. Així que, som-hi. Prometeu de mil maneres, de Carles Rebassa.
Anem ja a l’argument. Tal com se’ns presenta a la contracoberta. Curt i ras.
En Prometeu Dolors viu a Palma i fa de cambrer en una cafeteria del centre. El sotrac que és la seva vida s’ha capgirat després de conèixer, en un lloc nocturn de piques, el jove Carles. D’aquell moment ençà, la vida de Prometeu esdevé una lluita per a protegir la seva identitat dels amics, els amants, la feina, la ciutat, els assassins, la mort.
Abans d’intentar aprofundir més, una observació genèrica. En aquesta novel·la l’escenari és cabdal. Palma, un cementeri ple de vius, hi és a cada pàgina. I no només pels indrets ben coneguts per on es mouen els personatges, sinó també per la societat que retrata. Una ciutat envilida per l’ambició d’uns golafres, venuda a bocins, amb l’ànima esmicolada, malmenada per amos miserables. Un retrat encabit en una cafeteria.
Així, de qualque manera, podríem definir Prometeu de mil maneres com una història de resistència, i submissió, a un poder tan arrelat com hipòcrita, tan cruel com agrament mesquí. I sovint amb un aspecte -i un discurs- bonhomiós que amaga tones de podridura. Però, tanmateix, poder.
“Dins una empresa d’aquestes, simulacre perfet d’una gran família, els treballadors ballen com les baldufes i maleeixen el ball.”
I llavors el desig. El desig que pot ser alliberament, però també condemna. Perquè el plaer, i l’amor, no és una illa, Al seu entorn hi ha tot d’esguards que jutgen i critiquen, posen frens i barreres, comanden i sotmeten. I moure’s pot esdevenir rebel·lió, però també derrota. Al cap i a la fi, no es pot destriar de la resta de la vida.
Perquè si bé hi ha un clar protagonista, la munió de personatges que l’envolten -podríem parlar de novel·la coral- esdevé una galeria humana de frustracions, misèries, falses aparences, enganys, ferides i enveges. Així, en qualque moment ens adonem que el combat és simplement per maldar de sobreviure.
En aquest sentit, deixau-me dir-vos-ho, la lectura m’ha deixat un pòsit de ràbia i tristor.
Si més no, la impactant força de la narració no seria possible sense la riquesa del llenguatge, l’ús penetrant de les veus narratives, el ritme precís amb què es desenvolupa la trama, les situacions inesperades amb què topem, la torrentada d’imatges, els diàlegs punyents, les referències literàries, les reflexions a què ens aboca…
I a més, no vull passar-ho per alt, una intriga que lentament s’escola dins la narració i, en bona part, la capgira.
Del desenllaç no us en parlaré. En tot cas, només us diré que no deixa indiferent. Et fa desitjar que un altre món fos possible o, millor dit, t’encomana la urgència de granar tanta brutor.
De fet, de principi a final, és una obra joiosament militant. I en aquests dies en què massa gent es limita a posar pegats, a cercar excuses o directament a tancar els ulls, això és molt d’agrair.
En conclusió, una excel·lent novel·la. Grandiosa. I sé que faig curt. Hauria de saber-ne molt més per transmetre-us el meu entusiasme. En tot cas, esper us hagi deixat clar que no us la podeu perdre.
