Han de ser molt savis per saber tornar vells i no fer-se avorrir. Els meus referents com a persones entranyables i que per a mi ho varen aconseguir són: el meu pare (1907-1980), un home bo, savi i jovial que sabia acceptar amb optimisme el pas del temps. José Luís Sampedro (1917- 2013), escriptor i economista que impartia fins ben entrat a la vellesa unes classes magistrals de coneixements del funcionament del món amb una clarividència digna d’admirar. L’escriptor portuguès, premi Nobel de literatura, José Saramago (1922-2010), un savi a l’estil grec pausat i de pensament molt profund. I el metge i investigador Francisco Grande Covián (1909-1995) que destacà en les àrees de nutrició i bioquímica. Era un home senzill i assenyat contrari a les dietes i mites miraculosos sobre l’alimentació, sobre el lloc més adient per viure o sobre la idoneïtat dels hàbits de cadascun de nosaltres. Crec que les animalades que circulen avui dia per les xarxes socials li haurien posat els pèls de punta. Per a mi sempre era un plaer sentir-los debatre i expressar llurs pensaments sense pessimisme ni reiteracions. Malauradament ja no podem gaudir de la seva presència però sort que ens queda el seu llegat de persones que es feien estimar.
Certament existeixen moltes persones majors dignes d’ésser escoltades. El primer de maig vaig passar gust de sentir unes gravacions antigues al museu de la possessió de Son Real al terme de Santa Margalida a Mallorca, actualment convertida en un museu etnològic, realitzades a persones majors que recordaven la vida a la pagesia d’una època anterior a la de la indústria turística. Un món de supervivència replet d’enginy, de duresa, de perseverança, d’esforç, de tradicions, d’amor a la terra i del gaudir amb alegria dels pocs moments d’esbarjo que tenien. A més en aquell temps tot s’aprofitava i no existia el greu problema que tenim ara amb els residus que generam, – empesos si ens deixam-, per uns potents mitjans que ens aboquen cap a un consumisme desenfrenat.
Hem de dir que quan tornam vells, com jo mateixa, sempre tenim tendència a recordar massa sovint vivències del passat generalment les més agradables, inclús una mica idealitzades, car el nostre cervell per sort és molt selectiu. Malauradament moltes orelles no estan dispostes a escoltar-les, sobretot quan som joves, època de la nostra vida on no tenim paciència, ni el cor prou gran per prestar atenció a històries passades ni consells, un fet del què sovint més tard ens penedim.
Però tenir la paciència d’escoltar a les persones grans, les que tenen coses interessants a dir, és per a mi un acte de generositat, respecte i una manera d’enriquir la nostra vida.
I m’agrada concloure aquest article amb uns versos del magnífic poema titulat: “El poema más Hermoso” del poeta uruguaià Mario Benedetti que traduïts al català diuen així : “ Aquí no hi ha vells, només ens ha arribat l’horabaixa(…) Vell és el mar i s’ageganta, vell és el sol i ens encalenteix, vella és la lluna i ens enllumena, vella és la terra i ens dona vida, vell és l’amor i ens encoratja (…) I acaba dient: “Jove: si trobes éssers de caminar pausat, de mirades serenes i amoroses, de pell rugosa, de mans tremoloses, no els ignoris i ajuda’ls, protegeix-los, empara’ls, brinda’ls la teva mà amiga, el teu afecte. Tingues en compte que un dia a tu també t’arribarà l’horabaixa.”
