Itziar Lecea/Ciutadella – Després de gairebé quatre dècades damunt els escenaris, el músic Cris Juanico acaba de publicar “Rosa des vents”, un nou disc inspirat en els vents de Menorca i en tot l’imaginari emocional, cultural i sonor que els envolta. En aquesta entrevista, Juanico reflexiona sobre l’evolució de la música, la cultura i la manera de crear cançons, reivindica l’ofici de “picapedrer” musical i defensa una forma de fer arrelada al territori, però oberta al món.
Rosa des vents sembla un disc molt menorquí. És així?
Sí, crec que sí. No perquè sigui explícitament un disc “sobre Menorca”, però sí perquè parteix d’elements molt integrats dins la nostra manera de viure. El vent, per exemple, aquí és una cosa molt present. No és només meteorologia; condiciona el paisatge, la manera de parlar, els ànims, els dies, la mar… Tot això acaba modelant també les cançons. La rosa dels vents és una mena d’àncora. Un punt de referència. És allò que et permet saber on ets. I jo el que he fet és posar aquesta rosa damunt Menorca i mirar què em suggeria cada vent: quines històries, quines sonoritats o quins paisatges emocionals hi podia trobar.
Et defineixes com a “músic picapedrer” a les teves xarxes socials
Sí, perquè és el que som. Jo fa més de trenta-cinc anys que em dedico professionalment a la música i l’any que ve en farà quaranta del primer concert que vam fer. I abans d’això ja tocava. Amb setze anys em vaig comprar una guitarra elèctrica i ja vaig començar a fer renou. Al final, fer música és picar pedra constantment. Sempre has de continuar fent feina. Sembla que les coses ja estiguin fetes, però no hi ha res fet. I això passa en qualsevol ofici, però en la música encara més. Has de continuar creant, fent cançons, pujant a escenaris, mantenint-te viu. Per això dic que som picapedrer. Jo faig música perquè és el que he fet sempre i perquè no sé fer altra cosa.
Bé, de fet la música forma part d’una manera de fer cultura. Creus que és difícil explicar què vol dir “fer cultura”?
Sí, perquè moltes vegades sembla una cosa abstracta. Però jo crec que la cultura és proposar coses que facin pensar la gent. Fer-los donar voltes al cap. Reflexionar. No és res més que això. I és una feina complicada perquè sovint no té gaire reconeixement. Hi ha molta gent fent cultura i moltes vegades costa sostenir-ho. Però també és una necessitat.
Com ha canviat la manera de fer música des que vas començar fins ara?
Ha canviat completament. Esper que no hagi canviat la il·lusió de començar a fer música, perquè això és el més important. Quan jo vaig començar, el que volíem era tocar, compartir, passar-ho bé, aprendre a comunicar-nos damunt un escenari. La música és compartir. Fins i tot quan vaig començar la carrera en solitari sempre deia que era una carrera “en solitari”, però que no feia música tot sol, perquè fer música tot sol és molt avorrit.
Ara, en canvi, la tecnologia ha afavorit molt més l’individualisme. Avui és molt més fàcil començar tot sol amb un ordinador, una pantalla i un programa. I això no és dolent, però és diferent.
També hi ha moltes més eines per aprendre música.
Moltíssimes més. Quan jo era petit no existien escoles de música moderna com ara. Si volies aprendre solfeig havies d’entrar a una coral o anar amb els mètodes més clàssics. No hi havia classes de guitarra elèctrica, bateria o baix. Ara hi ha moltes més oportunitats i molt més accés al coneixement. Nosaltres érem molt més salvatges. Apreníem fent. Jo record que amb setze anys ja fèiem cançons pròpies. No fèiem versions. Ara això és molt menys habitual.
Canvia la manera de fer però també de promocionar la música, ara que estàs en plena promoció de Rosa des vents?
Uf, totalment. Quan nosaltres començàvem no hi havia internet ni mòbils. La promoció era boca-orella. Hi havia una ràdio, poca cosa més, i si gravaves un vinil allò era un esdeveniment enorme. Ara és una bogeria. Si tens un concert sembla que hagis de fer vídeos cada dia, moure xarxes constantment, crear contingut… I arriba un moment que acabes saturat. A més, avui hi ha gent amb moltíssim ressò a xarxes socials que després no omple concerts. I al revés també passa. Per això dic que el més difícil no és arribar, sinó mantenir-se.
En aquests anys, la necessitat de fer cançons és la mateixa, malgrat els canvis culturals?
Sí, totalment. Sempre he pensat que tot el que m’han donat les cançons ho havia de reinvertir per intentar fer millors cançons. Comprar instruments, micros, ordinadors, cables… Tot això són eines per continuar millorant. Jo sempre pens que la millor cançó encara està per fer. I també tenc clar que encara que jo pensi que una cançó és la millor que he fet, segurament no ho és. I la que pens que és la pitjor tampoc.Al final, sobre gustos, colors.
Quan comença realment Rosa des vents?
A pensar-hi, fa dos anys. Jo necessit sempre una espurna per començar un projecte. Una idea que em faci tirar endavant. Després del disc Cançons de xerxa, dedicat a Joan López Casasnovas, ja vaig començar a donar-hi voltes. Però realment m’hi vaig posar de ple el setembre passat. Vaig intentar reservar un mes i mig amb pocs concerts per concentrar-me a compondre. Tot i que les idees les vas acumulant sempre. El mòbil ajuda molt perquè pots gravar melodies o frases quan et venen. Antigament, dins el cotxe, jo duia una gravadora de cassets per no perdre idees. La inspiració t’ha d’agafar fent feina. Si no, se’n va.
I ha sortit un disc està molt connectat amb els vents i amb el territori.
Els vents formen part del nostre llenguatge quotidià. No és el mateix un dia de tramuntana que un dia de xaloc. Ho sabem perfectament. Ho notes en l’ambient, en la llum, en la mar, fins i tot en l’estat d’ànim. El xaloc és humitat, pols, arrissaga. La tramuntana aireja, neteja. Tots aquests matisos formen part de la nostra vida i jo volia traslladar-los a les cançons. També hi ha vocabulari molt nostre. Paraules, expressions i imatges que aquí reconeixem immediatament i que potser a un altre lloc no.
Musicalment, és un disc variat?
Sí, perquè tot i tenir una base més rockera i tornar una mica a les arrels del rock i del funk, hi ha moltes sonoritats diferents. I les col·laboracions hi tenen molt a veure. Com que el disc es diu Rosa des vents, vaig voler que els convidats fossin instruments de vent o veus. Hi participa en Pep Poblet amb el saxo, na Marina BBFace, na MDMAR, en Yacine Belahcene, que canta fragments en àrab, o en Xavi Lozano, que és capaç de fer sonar qualsevol objecte, així com na Laia Glück i en Francesc Sans. M’acompanyen els músics habituals menorquins: en Pere Moll, en Lluís Gener i Quim Ribó.
Hi ha també una part reivindicativa?
Sí. Jo visc aquí i tenc opinió sobre el que passa al món. Hi ha una cançó, Condemna, inspirada en el que passava a Palestina. Veure gent matant-se constantment és terrible i això també acaba entrant dins les cançons. No tot han de ser alegries. També hi ha espai per a la crítica i per expressar el que et preocupa. I mentre pugui, continuaré opinant i fent cançons. A alguns els agradarà i a altres no, però això és normal.
El disc ja és al carrer i aquest estiu també arribarà als escenaris?
Sí, ja està disponible en CD i en vinil. I el presentarem aquest estiu al Jazzbah de Ciutadella. També hi haurà concerts a Catalunya i a altres llocs. La veritat és que estic molt content del resultat. Crec que és un disc divers, molt viu i molt honest. I sobretot, molt connectat amb allò que som i amb el lloc d’on venim.
