Vaig llegint el llibre de Cristina Espiau Palou “Luchar para vivir. Aprendiendo a nadar en aguas turbulentas”, i crec que ens pot fer bé a tots. Us en faig quatre cèntims.
Na Cristina va néixer a Rússia, va créixer a Barcelona i actualment viu a Ciutadella. El món avui es fa proper, vencem distàncies i ens apropam, i ens coneixem, i anam aprenent els uns dels altres sobretot quan som sincers i transparents com na Cristina.
Na Cristina Espiau confessa que des de jove va tenir la sensació de que alguna cosa no encaixava a dins d’ella. Va passar per diagnòstics equivocats, moltes crisis i un total de 280 ingressos psiquiàtrics. Finalment li diagnosticaren Trastorn Esquizoafectiu.
N’Espiau Palou va viure moments molt durs però va aprendre a cuidar-se, a demanar ajuda, a construir la seva vida amb més calma. La intenció d’escriure la seva realitat, les seves dificultats, les seves lluites i victòries, no és altra que intentar acompanyar i ajudar a superar dificultats mentals que uns i altres vivim amb més o manco intensitat. Ella mateixa sa sincera dient: “No he escrit aquest llibre per a mostrar-me forta, ni per oferir respostes. L’he escrit perquè crec en el poder de compartir”. I és que, segons diu: “Si estàs entremig de dificultats, si sents que t’esfondres, vull que sàpigues que no estàs tota sola, que no estàs tot sol”.
Trob que na Cristina és molt realista quan escriu que compartir el que un viu és com llançar una bengala al mig de la boira. No sols per a demana ajuda, sinó pensant en guiar a altres. No fa falta un discurs perfecte. No poques vegades és suficient una conversa honesta, una mirada que escolti o, senzillament, una mà estesa. A tots ens fa molt de bé una amistat que no amagui la seva realitat, que sàpiga escoltar la nostra i que opti per acompanyar-nos mútuament.
I l’autora del llibre va explanant-se amb valentia i realisme. La salut mental no és debilitat, assenyala. És part d’estar vius. Com les marees. Com el vent. Parlar no és tan sols curar. És deixar una llum encesa. Un intent de que, encara que les ones segueixin, no tinguem que nadar en silenci. Parlar uneix. Parlar canvia. Parlar salva. I sempre, sempre, és millor cridar que ofegar-se en silenci.
Quina és la llavor de tot canvi, es demana na Cristina intentant encertar la resposta tot examinant-se a ella mateixa. I respon dient que sempre convé rebre ajuda, no lluitar sense companyia, acceptar la realitat i no amagar-la. Quan sembla que tot està perdut, sempre hi ha una forma de tornar a començar. Es cert que hi ha mar, aclara, però també és cert que hi ha terra. Quan la por ens abraça, quan les dificultats es presenten, sempre podem tornar a la costa, al litoral, a la platja, al port.
El llibre de na Cristina no és un llibre sobre l’infermetat, és un llibre referent a viure, a aixecar un lloc per a descansar i seguir, per a trobar un refugi en tu mateix fins i tot quan sembla que tot està derruït.
És ben cert. Molts en tenim experiència. Sempre és necessari sentir-nos acompanyats, no seguir solitàriament mentre nadam cercant tocar i descansar en la ribera. Demanar ajuda no és rendir-nos. És començar a lluitar per a viure. Gràcies Cristina. La teva sinceritat, la teva valentia, el camí que assenyales ens fa bé a molts.
