Ho he comentat altres vegades, sempre tinc dificultats per ressenyar un recull de contes. Aquest cop no és una excepció. Si més no, m’ha resultat força fàcil definir, amb una sola paraula, Aquest serà el nostre pou, de Marc Artigau i Queralt: trasbalsador. Millor encara, tan impactant com trasbalsador.
Efectivament, n’he sortit tocat d’aquesta lectura. Encara me’n faig creus com aconsegueix, amb dotze relats breus i aparentment senzills, tocar-nos tant el voraviu.
Una activitat infantil, una venjança que respon a una obligació antiquíssima, una parella que viu vicàriament, un vell accidentat a un carrer de Sants, un matrimoni jubilat en un pis marcit, un assaig teatral que dissipa la ficció, una taca d’humitat a la paret, un nàufrag de terra, uns damnificats del progrés, un pare i una filla aïllats pel mar i per la història comuna, una dona que crida, un conte de Nadal.
Som ben conscient que aquests apunts argumentals són força críptics, però anar més enllà seria un pecat. Cal que assaboriu els relats sense prèvies innecessàries. Només us puc afegir que crec que mai la vida quotidiana m’havia resultat tan inquietant.
Artigau ens immergeix en situacions força habituals, situacions en què tothom pot haver-s’hi trobat, quan, de cop, les descobrim estranyes, intranquil·litzants. I en aquesta mena de llenegall cap a un final colpidor -que no desenllaç- ens hi porta suaument, sense estridències ni cops d’efecte. Gairebé assumim com a ‘normal’ el que ens hauria de semblar preocupant o, fins i tot, espaordidor.
Mestria, li diuen a això. La capacitat de transportar-nos, sense que gairebé ens adonem, a un inesperat desassossec.
De qualque manera, mentre anem llegint, ens amara la consciència de la nostra vulnerabilitat, de la fragilitat del constructe que creiem que blinda el nostre món… Un mínim pas en fals, un ínfim gir de guió, i tot el que sembla ser fruit del raciocini esdevé un malson. I no estem parlant de l’absurd, sinó de lògica portada a les últimes conseqüències.
En rellegir el que fins ara he escrit, m’adon que estic donant voltes a l’era. Tanmateix, no ho refaré. De qualque manera, referma quant de molt m’ha impressionat aquest conjunt de relats. I, potser, aquesta és la millor definició de la bona literatura: la que se’t posa a dintre i no et deixa en pau, et burxa i no desapareix en llegir el darrer paràgraf.
Artigau, amb una prosa càustica i analítica alhora, fa desfilar tot un ventall de personatges immergits en circumstàncies límit que, paradoxalment, estan només al gruix d’un paper de fumar de les nostres vivències diàries. Si més no, el resultat no ens porta al cinisme escèptic, sinó més aviat -almenys en el meu cas- a una lúcida descoberta.
Només en resta, abans de cloure la ressenya, comentar-vos que hi ha un aspecte del llibre que m’ha fet estremir. Serà per la meva edat ja considerable, serà per qualsevol altre motiu, la veritat és que el seu esguard de la vellesa és absolutament desolador. I el més dur és que també és perspicaç i versemblant. No cal que ens hi posem fulles, la vida és així. «El raspall i la colònia», «La taca del senyor Antonio», «Mamadou».
“Guanyes paciència, però el desig s’estavella contra la realitat.”
I això sense desmerèixer, ni de bon tros, la resta de relats. A tall d’exemple, «Va dir: segueix-me» m’ha destarotat i «Ciutat de vacances» m’ha fet albirar el futur amb temor i indignació.
En conclusió, us recoman que tingueu la gosadia d’endinsar-vos dins aquest “món hostil i ple de bones intencions, que és amb el que s’asfalta el camí cap a l’infern”.
