“Perquè és ara i aquí, a l’examen final del directe, quan es posa a prova l’aposta diària de la redacció, on es lliura la batalla quotidiana per fidelitzar l’audiència i garantir-nos un lloc a la graella la temporada que ve.”
No sempre les sorpreses són bones, però n’hi ha que t’alegren el dia, o la setmana. En aquesta ressenya us parlaré d’una que encara em té enlluernat. L’última trucada, de Gerard López Fageda.
Havent llegit, i ressenyat, fa poc més d’un any l’excel·lent «Terra magra», que pot ser qualificada de novel·la històrica, poc m’esperava que la seva segona obra narrativa fos una espurnejant barreja de thriller i sàtira. La sorpresa ha estat majúscula. La satisfacció, també.
Anem, però, abans d’aprofundir més, a la sinopsi de l’argument.
Tot comença amb una trucada d’un oient malcarat, res que no hagi passat mai en una ràdio… que força que el deixin parlar. Sap secrets i intimitats que no hauria de saber, i alhora, prediu successos que deixen tothom bocabadat. El seu objectiu: aturar l’ampliació de l’aeroport. A partir d’aquí les audiències es disparen i el programa radiofònic esdevé una mena d’apocalipsi…
En primer lloc, crec que cal destacar el ritme de la narració. Veritablement frenètic, cosa que, per altra part, s’adiu perfectament a l’ambient estressant d’una ràdio. No hi he treballat mai, esclar, però al llarg de la meva vida he participat en diverses tertúlies i us puc assegurar que la pressió del temps, dels continguts, dels imprevistos, de la necessitat de control és enorme. Voldria oferir-vos qualque referència literària, però ara mateix només em passa pel cap una comparació cinematogràfica: m’ha recordat la vivacitat efervescent d’alguns films de Billy Wilder, en especial la magistral The front page.
Sense cap mena de dubte, l’ús del llenguatge hi té molt a veure. Diàlegs tan vivaços com ocurrents, sobreentesos, argot professional, descripcions humorístiques, reflexions iròniques…
Tanmateix, potser el més notable de la novel·la és que López Fageda aconsegueix bastir una ben travada intriga, més aviat pròpia del gènere negre, que inevitablement t’absorbeix, mentre el to general oscil·la entre la comèdia i la crítica. Conjugar a la perfecció facetes tan diferents, com fa l’autor, és gairebé prodigiós.
A més, per si no n’hi hagués a bastament, les temàtiques socials que hi apareixen són d’absoluta actualitat i, enmig de situacions que voregen l’absurd, topam amb anàlisis força serioses que, de fet, jo subscriuria ara mateix. Som menorquí i sé de què parl.
“… més avions vol dir més turisme (…) més feina barata, més mà d’obra barata, més gent, menys serveis de qualitat, menys habitatge disponible… En resum: més model ruïnós.”
I tot això en un marc que ens permet observar la dependència dels mitjans de comunicació respecte dels lobbies empresarials que, d’una o altra manera, condicionen la línia editorial. No puc deixar de dir-ho: són molt d’agrair les gotes de vidriol que, en aquest aspecte, s’afegeixen a la mescla.
Arribats a aquest punt, ja us haureu adonat que m’ha entusiasmat. I això que ni tan sols he esmentat els enginyosos enigmes que salpebren la narració, ni m’he deturat a comentar-vos els personatges o les diverses veus narratives. Òbviament, tampoc us he dit res de l’inesperat desenllaç, de l’estranyament lògic capítol final que, a tall de corol·lari, tanca el cercle.
En conclusió, una novel·la tan intel·ligent com incisiva, tan ben resolta com punyent. No es pot deixar de llegir.
