I a la temporada tres de la sèrie nord-americana Euphoria hi apareix per sorpresa Rosalia Vila i Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1992), coneguda com a cantant amb el nom de Rosalía, amb accent a la lletra i com és preceptiu en castellà. I el primer que em ve al cap, després de recuperar-me de la impressió com a conseqüència del paper desnaturalitzat que interpreta -una espanyola qualificada de choni, temperamental, que vol rajar a la dolça, perversa i poderosa Zendaya, que llueix un collarí perquè no vol perdre una indemnització, que no sap res de geografia i desconeix on és Kansas -la pàtria a la ficció de Judy Garland de la pel·lícula El màgic d’Oz que, quan va morir, va fer plorar Bukowski!- i que, per tant, passa per ignorant, que no demostra cap empatia femenina amb la resta de dones del club ja que intenta delatar la protagonista que, sota pressió de la DEA, vol ajudar a una ballarina del local que és explotada sexualment i obligada a allitar-se amb grups d’homes que no la respecten i que l’empren com si fos un pitxer- és que aquest és el preu ètnic que ha de pagar Rosalia Vila i Tobella per ser famosa i triomfar a tot el món.
I la imatge trista de Rosalía a la sèrie em recorda aquell exemple d’Albert Einstein que deia que si obligues a un peix a pujar dalt un arbre fracassarà en el seu impossible intent però si al mateix peix li demanis que nedi a mar obert traurà tota la naturalesa que li és pròpia i creuarà aquest element salat a tota velocitat sense haver-se d’esforçar. És en aquest punt einsteinià on ha arribat la cultura catalana que es troba en el pitjor moment de la seva història perquè ha tocat un vector que en prediu l’extinció. I aquest és quan la víctima es creu les argumentacions del victimari i se les fa seves perquè creu que representen la seva realitat. Aquest vector és terrible i terrorífic. És una fase nova en la qual hem entrat i que ens serà molt difícil sortir-ne perquè, tornant a l’analogia del peix i canviant Albert Einstein per Alan Watts (o per David Foster Wallace que la va popularitzar en el seu famós diàleg entre un peix vell i dos peixos joves), els humans moltes vegades no veiem la realitat o l’univers que ens envolta i ens sosté: “Hola, al·lots, com està l’aigua?” “Què dimonis és l’aigua?”. Abans d’aquesta era de la desnaturalització de la cultura catalana per l’efecte d’abraçar una cultura i una llengua depredadores que li són estranyes, Pau Casals va visitar les Nacions Unides després d’haver compost la música -la lletra va escriure-la W. H. Auden!- de l’himne de l’entitat i va fer unes declaracions que ens acompanyaran sempre i que els colonitzadors volen que oblidem: “ Deixeu-me que us digui una cosa… jo soc català.
Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.” A més de l’Himne de les Nacions Unides, Pau Casals va interpretar al violoncel El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana. Qui no sigui capaç de veure els dos camins divergents li convindria llegir Robert Frost.
EUFÒRIA. Manifestació d’alegria exagerada. Del llatí.
