“Morir-te
encara no
tens massa deutes
amb les flors”
Crec que és de justícia encetar la ressenya d’aquesta setmana amb el poema de la gran Antònia Vicens que dona títol a la novel·la. Massa deutes amb les flors, d’Iolanda Batallé.
Cal ara assenyalar que la tria d’aquest títol no és en absolut debades. Ans al contrari s’adiu perfectament amb el contingut de l’obra. Fixem-nos en l’argument.
Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden.
No és hora de morir i viure suposa contreure deutes. Deutes de solidaritat, d’amistat, d’amor. De qualque estranya manera Batallé fa un cant a les relacions humanes, a la vida. No ens vol isolats. Ens posa davant els ulls tots els fils, gruixuts o força tènues -tant fa-, que ens lliguen els uns amb els altres. No som illes, com a molt som arxipèlags. Però, alhora, també ens fa transitar pel dolor de viure, pel silenci ensordidor, per les cicatrius de totes aquelles persones per les quals el pes de la solitud fou excessivament feixuc. I no és una contradicció, són les dues cares d’una mateixa moneda.
Som ben conscient que dir que és una novel·la diferent gairebé ja no significa res, però certament Massa deutes amb les flors és una novel·la diferent. Les descripcions es barregen amb els sentiments, els records amb els paisatges, la història quotidiana a les valls altes d’antany amb patiments i problemàtiques ben actuals. La nostàlgia amb la reivindicació. I tot plegat en una simbiosi perfecta que flueix amb una naturalitat esbalaïdora.
I per fer-ho l’autora dona veu als personatges. Ens parlen com si es tractés d’una conversa, se’ns adrecen directament com si fóssim els seus interlocutors. Així, una prosa feta de frases breus, de reflexions tan punyents com profundes, esdevé el retrat d’un indret i d’un temps. I des d’aquest racó de les muntanyes aixeca el vol per esguardar i analitzar un món sovint hostil.
A més, i això m’ha resultat tan sorprenent com impactant, Batallé té una enorme capacitat d’enfilar pensaments que ens obliguen a repensar les nostres mateixes vides.
A tall d’exemple:
“Quan et quedes sense persones, et quedes sense llocs.”
“No hem de buscar un lloc perfecte. No hem de creure en una felicitat constant. No hem de pensar que ens mereixem els plaers. Tot això és un error i ens fa patir.”
Per altra part, i això és només una impressió molt personal, mentre llegia la novel·la he tingut la sensació que de qualque manera es passava comptes amb tota la impostura que ens envolta, que massa sovint el que sembla rutilant pot ser angoixós i vacu, que de tant esguardar al davant hem deixat coses valuoses enrere. Com si aquesta obra fos alhora plànol i taula de salvament. Tanmateix, en això no cal que em faceu cas, probablement són cabòries meves.
Si més no, el que és indubtable és l’intens i enlluernador alè poètic que recorre la novel·la, La mestria en el llenguatge i en el teixit de la narració ho fa possible.
He d’acabar ja aquesta humil ressenya i no sé millor manera de fer-ho que traslladar-vos una cita que és, en parer meu, resum i conclusió:
“Les coses s’han dit i s’han escrit. El dolor ha cristal·litzat en frases.”
