Els experts en seguretat fa temps que ens avisen que el model actual és insostenible. No és una opinió: és un diagnòstic. La pressió humana ha superat qualsevol capacitat de gestió i posa en risc tant les persones com els animals.
Aquesta advertència no és llunyana ni teòrica. És real, és present i és visible. En el col·loqui organitzat pel consistori, els tècnics de seguretat ho van repetir una vegada i una altra: Sant Joan morirà d’èxit. Són els professionals que coneixen millor que ningú els punts crítics, els que cada any analitzen els riscos i els que veuen amb més claredat que el model actual ja no aguanta.
I no només ho veuen ells. Ho veim tots. Cada vegada que es mostren les imatges de l’arribada massiva i totalment descontrolada de milers de persones en vaixell, se’ns posa la pell de gallina. Aquestes escenes, repetides any rere any, són la prova visual que la situació ha superat tots els límits raonables. Ens mostren una ciutat desbordada abans fins i tot que comencin els actes centrals, i ens fan sentir que la festa s’està escapant de les nostres mans.
Fa poc més d’un mes vaig parlar amb un cavaller que fa més de quaranta anys que surt a la festa. L’amo en Toni em va dir, amb una barreja de nostàlgia i tristesa, que abans, quan al Pla de Sant Joan només hi havia ciutadellencs i menorquins, no calia fer passadís: el passadís s’obria sol, de manera natural, a mesura que el cavall avançava cap a l’ensortilla. “Allò era xalar”, em va dir.
Aquell ambient de respecte, de complicitat i de coneixement profund del protocol és exactament el que estam perdent. I si no actuam, no només el perdrem del tot, sinó que posarem en risc la continuïtat mateixa de la festa.
A tot això s’hi afegeix un altre element que molts ciutadellencs consideram profundament injust. S’ha dit que les festes de Sant Joan costen al consistori uns 900.000 euros, uns 30 euros per resident. Idò jo no hi estic conforme, i no autoritz moralment que la part dels meus imposts es destini a pal·liar les despeses derivades de Sant Joan mentre, al mateix temps, se’ns priva d’accedir als actes més protocol·laris de la festa. És una contradicció intolerable: contribuïm econòmicament a mantenir la festa, però després no podem gaudir-ne perquè la massificació ens expulsa dels nostres propis espais. Sant Joan és dels ciutadellencs i per als ciutadellencs.
Què ens queda de Sant Joan si no podem viure els actes que li donen sentit?
Fa prop de dues dècades que cap ciutadellenc amb criatures petites pot anar a tirar avellanes davant el Molí des Compte. I ja fa molts anys que, durant l’estona de tirar avellanes, no podem passar pel tram de la contramurada que va del Casino fins a l’Aurora; un espai de festa tan nostre que hem anat perdent. Allò que abans era un moment de convivència familiar i obert a tothom, ara alguns forasters li diuen “guerra d’avellanes”, una expressió que no representa gens l’esperit de Sant Joan ni la manera com els ciutadellencs hem viscut sempre aquesta tradició.
La pregunta ja no és si s’han de prendre mesures, sinó quan. I la resposta és inequívoca: ara.
Cada any que passa sense actuar, la festa perd una part del seu sentit, del seu espai i del seu poble. I si no reaccionam amb valentia, serem nosaltres —els ciutadellencs— qui veurem com la nostra festa desapareix davant els nostres ulls.
És més que hora de dir basta, de marcar un fins aquí hem arribat i de començar a recuperar allò que hem anat perdent al llarg dels anys: l’essència d’una festa, la profunditat d’una tradició centenària i els sentiments que ens defineixen com a poble.
I ara, més que mai, toca als polítics de torn —a tots, sense colors ni excuses— assumir la responsabilitat que els correspon. En teoria, fan feina per al poble i per als ciutadellencs; idò ja és hora que ho demostrin amb fets i no amb discursos. Sant Joan no és patrimoni d’un partit, és patrimoni de tots, i només si treballen plegats, amb altura de mires i amb la valentia que la situació exigeix, podrem preservar allò que ens fa únics.
Estar a l’altura del moment i lluitar junts per protegir la festa que ens defineix com a poble. No els demanam heroicitat, només coherència, responsabilitat i amor per allò que també és seu: el patrimoni viu de Sant Joan.
Volem una festa viva, segura i fidel al seu protocol. Volem que Sant Joan continuï essent Sant Joan.
