El meu amic de la infantesa, en Pere Coll, propietari del restaurant Sa Lluna de Serpentona -aneu-hi, es menja molt bé, el meu plat preferit és el be al forn encara que també serveixen bones pizzes, arrossos i plats de peix; riureu i menjareu la mar de bé amb una relació equilibrada entre qualitat i preu-, quan vaig donar-li l’adreça postal del meu domicili a Barcelona em va dir que el carrer Rosselló tenia poc valor al joc del Monopoly.
En Pere és una persona divertida que es fa estimar i sempre disposada a fer-te cossiguetes mentals per animar l’ambient. El que no sabia en Pere -i si ho sabia li era ben igual- és que només hi surten 22 carrers al Monopoly i que Barcelona en té 4.704 entre vies i carrers oficials i que, per tant, formar part d’aquesta mitja dotzena de carrers elegits per representar la ciutat treia suc a la seva aguda observació.
He pensat en aquesta anècdota de fa molts d’anys perquè, com és sabut, el Papa Lleó XIV i les persones que han organitzat la seva vinguda a Barcelona han triat el carrer Rosselló com a itinerari papal per anar a la Sagrada Família d’Antoni Gaudí. Una curiositat ja que en Pere és molt del Barça: el catorze era el nombre que lluïa Johan Cruyff a la selecció holandesa, que va ser coneguda com la Taronja Mecànica i que va quedar subcampiona de la Copa del Món d’Alemanya de l’any 1974.
El dissabte que vam anar a la Biblioteca Gabriel García Márquez, que vam trobar tancada, vam tornar a peu i em vaig trobar una cosa que no havia vist mai perquè és molt enfora de ca nostra: el final del carrer Rosselló que, com si fos la font on neix un riu i que va fer anar de corcoll als exploradors quan en cercaven les del Nil, s’encasta amb el carrer Rogent, al barri del Camp de l’Arpa i del Clot, després de travessar bona part de l’Eixample; aquest darrer tram és exclusivament per a vianants i m’hauria agradat dir a un veí qualsevol: “El senyor Livingstone, supòs”. Però no ho vaig fer perquè no som Stanley -ni tampoc en Pere Coll, aquest és un humor del seu estil i cadascú ha de fer servir el seu estil a l’hora de fer humor- ni el final d’un carrer és la font d’un riu cabalós encara que a poca distància hi hagi el riu Besòs i també la Mar Mediterrània.
De camí a ca nostra, seguint la direcció d’un altre riu, el Llobregat, hi ha l’antiga Fàbrica de Cervesa Damm ara reconvertida en un espai d’oci; una marca que es va començar a fabricar l’any 1876. També té bombolles encara que no alcohol.
Amb en Pere vam anar a Cabrera dues vegades amb la companyia d’artillers del quarter d’Es Mercadal. Hi havia una cantina i poca cosa més. Allà venien bòtils de Pepsi amb el refresc congelat. Era un gust indescriptible beure aquell beuratge fosc després d’hores i hores cercant ombres per l’illa amb un castell derruït que va servir de presó als soldats francesos de Napoleó. Nedàvem a la badia i estàvem acampats entre estepes i romanins. Fèiem foc de nit i torràvem sobrassada. Hi havíem arribat amb helicòpters semblants a aquells que sortien a les pel·lícules americanes de la guerra del Vietnam. Quan es feia fosc, els moscards ens feien cossiguetes.
COSSIGUETES. Pessigolles. Sensació espasmòdica, acompanyada de convulsió i de rialles, produïda per un contacte superficial a certes parts del cos, en especial a les plantes dels peus, a les aixelles o a la part anterior del coll.
