A la contracoberta del llibre, que aquesta setmana us vull recomanar, se’l defineix com “un àcid retrat de la política catalana dels últims anys”. Hi estic d’acord, òbviament, i a més afegiré que és perfectament identificable, però crec que Tres xemeneies, de Xavier Serrahima, és més que això, molt més.
Potser en faig una lectura equivocada. Tanmateix, per a mi pesa molt més el rerefons de desclassament i ambició, de somnis i d’àncores, d’ascens i caiguda…
Si més no, també és cert que se’ns diu que la novel·la tracta de “l’esquena de la ciutat que ningú vol veure. L’esquena a la qual potser convé donar l’esquena”. Així el protagonista, criat a Sant Adrià de Besòs, aspira a fer-se un lloc entre els nascuts “en cases amb finestrals, balcons, terrasses i jardins”.
Tal volta, us sembla que és revisitar el tòpic del pijoaparte, i certament qualque cosa, llunyana, té en comú amb la novel·la de Marsé. Però, per altra banda, el context, el to i el missatge són absolutament diferents. I, precisament, l’escenari polític aporta una dimensió més profunda i punyent.
En aquest sentit, us he de confessar que els primers capítols em van sorprendre. Són d’una contundència ferotge que t’arrossega sense que ni albiris cap on aniran els trets. L’efecte és desconcertant, fins que el teixit, a poc a poc, va incorporant més fils i ja ens és possible contemplar el dur i agre retrat final.
Dur i agre, sí. I força realista. Malgrat l’alè intensament poètic que podem trobar en moltes pàgines, la realitat s’imposa. I, malauradament, no és de cotó fluix. Ans el contrari.
“Però això és la vida. No una punyetera novel·la.”
Així, el llibre està farcit d’imatges poderoses que et forcen a returar la lectura i, per uns moments, tancar els ulls a fi d’assimilar-les. Quelcom tan quotidià com una vella cadira et porta a pensar quant de fàcil és trobar-te amb la vida ensorrada.
“Assegut a la terrassa, en una cadira vella de plàstic vermell atrotinada, furtada d’algun bar de carretera (…) Mig trencada, manca d’un braç, castigada pel sol, gairebé desfeta…”
I a això cal afegir-hi les moltes encertades descripcions, gairebé sociològiques, com per exemple les de les barriades on els migrants dels anys seixanta s’establiren.
Per altra part, no puc deixar de comentar-vos que em costa definir l’estructura de l’obra. És, com a mínim, insòlita. La novel·la és escrita en primera persona, però no es limita a narrar-nos fets, sinó més aviat a reflexionar sobre les causes i conseqüències d’aquests. El present s’alterna amb tot de flashbacks, però en una mateixa línia argumental sense aparents senyals de transició. Sé que no encert en l’explicació, però voldria que us quedés clar que res resulta abrupte o forçat. Tot plegat és d’una fluïdesa sorprenent.
I, a més, l’estil. Tot de frases curtes que sembla que et metrallen. Un ritme arravatat que et deixa sense alè.
Si més no, hi ha un altre aspecte de la novel·la que m’ha resultat dolorosament escruixidor. De qualque manera, ens adonem que realment massa vegades els canvis només són aparences. Que, de fet, alguns potser naixem condemnats. La clau és en una simple paraula –nosaltres- que de segur entendreu en llegir, com esper que fareu, Tres xemeneies.
