La massificació de les festes de Sant Joan de Ciutadella no és només un problema de seguretat, d’aforaments o de convivència dins el nucli històric. També és una amenaça directa per al model turístic familiar que Menorca ha construït durant dècades amb esforç, qualitat i una imatge de tranquil·litat que no es pot donar per garantida.
Assenyalar únicament les navilieres com a responsables de la pressió humana és una simplificació interessada. Els vaixells, i també els avions, duen visitants, sí, però molts d’aquests visitants dormen en apartaments, xalets, villes i cases que es lloguen a preus molt elevats aprofitant la demanda de Sant Joan. Quan aquests allotjaments acullen grups orientats al botellot, al renou i a la festa sense límits, les conseqüències no les pateixen només els carrers de Ciutadella. També les pateixen els residents de les urbanitzacions i les famílies que han vingut a Menorca cercant descans.
Aquest és el risc real: que el benefici immediat d’uns dies acabi erosionant la reputació d’una destinació sencera. El turisme familiar britànic, que contracta estades amb antelació i espera vacances tranquil·les, pot cansar-se de conviure amb crits nocturns, música, alcohol i comportaments incívics. I si aquests clients deixen de tornar, o si els touroperadors opten per altres destinacions, el cost serà molt superior al guany puntual d’un lloguer inflat.
Sant Joan és patrimoni, identitat i festa viva. Però també és una prova de maduresa col·lectiva. Protegir-la implica regular arribades, sí, però també exigir responsabilitat als allotjaments, als propietaris i als intermediaris que fan negoci aquells dies. Ciutadella no pot permetre que la seva festa més emblemàtica sigui percebuda com una porta oberta al turisme de borratxera, aquest turisme que tant critiquen els mallorquins a Magalluf i que fan els seus fills i filles aquests dies a Ciutadella.
El dilema és clar: o s’ordena la convivència, o el pa d’avui pot convertir-se en la fam turística de demà.
