“No n’ets conscient fins que un dia t’atures i t’adones que fa mitja vida que estàs embolicat dins d’aquest calaix de sastre que és el món social.”
Aquestes són les paraules inicials de La talpera, de Gerard Vilardaga Cunill. Crec que és la millor manera d’obrir la ressenya, i sinó fixem-nos en l’argument, traslladat literalment de la contracoberta del llibre.
Drogodependències, aïllament social, racisme, lluites per herències, sensellarisme i, sobretot, solitud, Tot té cabuda en aquest dietari ficcionat d’un treballador social que malda per posar ordre al desgavell que és la seva professió.
Potser, precisament, el que més m’ha sobtat és l’estructura, més aviat infreqüent. Capítols breus, anotacions que avancen i retrocedeixen, peces soltes que van dibuixant, com un peculiar trencaclosques, un paisatge demolidor.
Si més no, més enllà d’això, és veritablement impressionant la versemblança de tot plegat. És una novel·la absolutament honesta, desprèn autenticitat, defuig qualsevol truc efectista, és, de fet, una mena de crònica de la realitat, trista realitat. Però, per altra part, no cau en cap moment en l’aridesa de la simple enumeració. Els personatges tenen vida.
Res d’això seria possible sense un domini impactant del llenguatge. Vilardaga troba la paraula precisa, el símil necessari, la descripció justa, per immergir-nos dins aquest món social.
I, sense cap mena de dubte, no és aquest un món amable. No pot ser-ho. Ens movem en els marges, ben lluny del centre que, entotsolat, es mira el melic. Molt lluny i alhora just a tocar, tan prop que no és impensable que un dia o l’altre ens hi capbussem. Al cap i a la fi, “l’ascensor social fa anys que ha extraviat la corriola”.
Si més no, és de grat que l’autor no ens ho expliqui des de l’emotivitat ensucrada, el to no és per res llagrimós. Ans al contrari un inesperat vessant còmic, entre la ironia i el sarcasme, alleugereix alhora que fa més punyent la narració. No debades és subtitulada “Un western de la vulnerabilitat”.
Així, tot seguint les vivències laborals del protagonista, topem amb situacions caòtiques i amb conseqüents, i esmolades, reflexions sobre temàtiques tan sorprenents com càusticament lògiques: la narcolèpsia com a eina per a la resolució de conflictes, la virilitat qüestionada, les alternatives als programes d’envelliment actiu, el sentiment de Ventafocs, l’obsessió pels royals britànics, l’orgull de classe d’un pal de fregar… i més. Molt més.
Tanmateix, no penseu en un recull de frivolitats, ben al contrari. La posada en escena ens aboca a serioses i encertades anàlisis. Amargament encertades. No se’ns estalvia la justificada agror. I ho vull deixar clar, a tothom li toca el rebre.
“La tendència imparable a l’atomització de les xarxes socials reals, com la família o les xarxes informals de suport mutu, és la culminació del neoliberalisme, no només com a sistema econòmic, també social.”
“La revolució és història, ara és temps de gestionar les molles que envia la mala consciència dels occidentals.”
He d’anar acabant la ressenya, però no sense fer esment al títol, La talpera, i això només per dir-vos que, tot i que sovint estan encauades, les misèries no deixen d’existir. Rere elles la tristor, una immensa tristor. I ràbia.
Una molt bona novel·la. Ho té tot. No us la podeu perdre.
