Itziar Lecea/Ciutadella – El càrrec de caixer pagès de Migjorn del bienni 2026-2027 recau en Miquel Torres, nascut l’any 1988 i actual amo de Son Alzina, on fa catorze anys que hi viu i hi treballa amb la seva família. Casat amb Lina Capó Moll i pare de dues filles, representa una figura profundament vinculada al camp, al treball diari i a la tradició santjoanera.
Abans d’arribar a Son Alzina, havia fet de missatge, i des de ben jove va començar a sortir a la festa. Ho va fer l’any 2004, amb només setze anys, iniciant una trajectòria dins la colcada que li ha donat experiència i coneixement profund del que representa Sant Joan viscut des de dins.
Tot i que a la seva família no hi havia antecedents directes dins la Junta de Caixers, la festa sempre hi ha estat molt present. Tant per la vinculació amb el camp com per la tradició familiar de viure Sant Joan intensament.
La notícia del nomenament li va arribar dos dies abans de la proclamació oficial. Una telefonada inesperada del caixer senyor el va sorprendre en acabar una jornada de feina. “Vaig quedar un poc retgirat”, recorda. Després de parlar-ho amb la dona i la família, la resposta va ser clara: acceptar un càrrec que difícilment es presenta més d’una vegada a la vida.
Des del primer moment, els preparatius han estat constants. Vestimenta, detalls protocol·laris, organització, cavalls i, especialment, el be. Perquè enguany, a més de representar el caixer pagès de Migjorn, serà també l’amo de la casa que posa un dels grans símbols de la festa. Un paper que viu amb una il·lusió especial, conscient del significat que té dins Sant Joan.
Tot i no dedicar-se habitualment al bestiar oví —ell mateix es defineix més aviat com “de ses vaques”—, ja fa mesos que trien i preparen diferents bens amb l’ajuda de familiars, veïns i persones pròximes. Sap que la decisió final arribarà més endavant, quan calgui escollir aquell que millor representi la festa.
Amb experiència dins la colcada, coneix bé els codis i protocols que defineixen Sant Joan. Aquells gestos gairebé automàtics, com llevar-se el capell en el moment exacte o saludar allà on toca, formen part d’un aprenentatge transmès de generació en generació. “De petit ja ho sabia”, explica, resumint aquesta educació silenciosa que acompanya molts cavallers des de joves.
Entre els moments que espera amb més ganes hi ha, precisament, tot allò relacionat amb el be: la setmana de rentar-lo, els preparatius a casa i l’ambient familiar que es crea al voltant d’aquesta tradició. També la sortida de casa seva, al carrer Sant Antoni Maria Claret, 19, on començarà una experiència irrepetible envoltat de familiars i amics.
Pel que fa als cavalls, en traurà tres, combinant animals cedits per persones de confiança i altres procedents de Sa Creueta des Migjorn. Ja ha fet les tres tandes completes en altres ocasions, tot i que reconeix que avui la realitat del camp exigeix una organització encara més gran. Perquè mentre la festa continua al poble, al lloc la feina no s’atura.
Quan parla del que demanaria al poble, ho resumeix amb una paraula clara: respecte. Respecte per la festa, pels protocols, pels cavalls, pels participants i per l’essència d’un Sant Joan que considera propi i que no s’ha de desvirtuar. Amb tot, Miquel Torres afronta aquest bienni amb la serenor de qui coneix la festa des de dins i l’orgull de representar el món pagès en un any especialment significatiu. Una figura que uneix tradició, feina i estima profunda per Sant Joan.
