Tot i que tenim el primer de gener com el començament de l’any, en realitat aquella data té poc significat en el món natural. Ben enmig de l’hivern, no hi ha cap canvi important en el cicle dels sers vius, per açò se’l sol anomenar any civil. En el món occidental hi ha dos grans calendaris, quasi contraposats, que van més acompassats amb les estacions i el cicles biològics. Per una banda, hi ha el centreeuropeu que comença a la primavera (d’estiu). És en aquell moment quan, en les regions fredes, la vida es deixondeix després de la severitat de l’hivern. Emperò, a la Mediterrània és ben diferent, aquí l’any natural comença a finals d’estiu, cap el setembre, quan la vida reneix després del rigorós repòs estival, per mor de la calor i la secada. D’aquí, que a l’estació que comença en aquell moment, de manera molt adient, se l’anomeni tradicionalment primavera d’hivern.
El nom de tardor, avui tant o més emprat, és sobrevingut, té un significat més de decadència i estació trista, com ho és a l’Europa central, però no a la Mediterrània. És també el setembre quan comença l’any agrícola, que per força ha de seguir el cicle natural. A la pagesia, el temps Sant Miquel – Nadal és el de més feina i el que, en bona part, marca com anirà l’anyada. En primer, Sant Miquel, era una festivitat ben celebrada.
Llavors, en el nostre àmbit mediterrani, el solstici d’estiu marca l’acabament d’una part de l’any de gran activitat, el començament d’un temps de repòs i de feines diferents. La natura es dorm per la calor i la secada, moltes plantes floreixen i acaben aquí el seu cicle per entrar en el repòs estival. És el moment de collir i preparar coses per guardar.
Quatre plantes de Menorca tenen un especial significat pels voltants de Sant Joan o del solstici d’estiu.
L’herba de Sant Joan (Hypericum perforatum), deu ser la més coneguda. No és una planta gens rara a Menorca, es pot veure arreu de l’illa, sempre li agraden més els ambients ruderals (voreres de camins, herbassars pasturats, clarianes herboses de les marines, etc.). Les seves propietats medicinals son importants i ben conegudes, però també té substàncies actives que interaccionen amb molts medicaments. Segons la tradició, el material (preferentment parts florals) s’ha de collir per Sant Joan i posar-lo dins oli, quaranta dies a sol i a serena.
La camamil·la (Santolina magonica) també se sol recollir pels voltants de Sant Joan. Coincideix amb l’anterior en les flors grogues, el color del sol. Com aquella té propietats medicinals ben reconegudes, però no tan conflictives. També s’empra en agricultura ecològica per controlar plagues i malalties que afecten a altres plantes. És un endemisme gimnèsic, una espècie que en tot el món només creix a Mallorca i Menorca. Per ser una planta mediterrània la floració és tardana. Un comportament que també tenen altres endemismes. L’explicació és que són espècies que es formaren quan el clima mediterrani encara no existia, quan les primaveres i estius eren més plujosos. Solen ser endemismes antics, qualcuns amb milions d’anys d’història. Fa ben poc en Marc Moll ha escrit tot un Quadern de Folklore dedicat a aquesta espècie tan menorquina.
La taperera (Capparis spinosa) encara és manco mediterrània que la camamil·la. Va a l’inrevés de les plantes mediterrànies, reposa a l’hivern i creix a l’estiu. Per poder-ho fer posa part de la soca i les arrels dins la penya de marès, allí dins sempre hi troba un poc de frescor. La majoria de les espècies del gènere Capparis creixen en regions tropicals, principalment a l’hemisferi sud. També sol ser per devers Sant Joan quan, segons gent major, es cullen les millors tàpares per a menjar i per a la salut. Tanmateix, és una planta que, tot i les seves singularitats, que té poca informació etnobotànica associada.
La falguera (Pteridium aquilinum) és, amb diferència, la que té un significat més màgic i misteriós. Aquest grup de plantes, les falgueres (en sentit genèric), tècnicament, pteridòfits, no fan flors, ni llavors, es reprodueixen per espores. Maldament, hi ha la creença popular que la nit de Sant Joan és l’única vegada en què la falguera floreix i fa llavor. Qui pugui aconseguir-la tindrà un tresor ple de virtuts i propietats màgiques, emperò per poder-la collir s’ha de tenir saviesa i seguir un protocol. El Doctor Camps (Francesc d’Albranca) en el seu Folklore menorquí de la pagesia (una obra que sempre s’ha de tenir a mà per conèixer l’essència de Menorca) dedica tres escrits de bruixeria i maltevulls, curts però sucosos, a la falguera: Sa falguera d’Alforí, Sa falguera de sa font d’en Simó i Llavor de Falguera. En aquests explica l’entorn misteriós i sobrenatural que envolta aquesta planta la nit de Sant Joan i quin és el procediment per recollir la seva preuada llavor, que, tanmateix, hi és però no existeix.
