Sebastià neix a Ciutadella el 19 de novembre de 1840. Era conegut popularment com a Sebastià es Sucreret. Home d’església, fa carrera fins a les altes dignitats de la jerarquia catòlica insular. Va iniciar els estudis al Seminari de Ciutadella, llicenciant-se en Teologia el 1861. Després es va llicenciar en Dret canònic a València (1863). Va ser canonge doctoral a Eivissa, quan encara no era prevere. En aquests deu anys eivissencs imparteix gratuïtament classes de doctrina cristiana i història sagrada al col·legi de Segona Ensenyança d’Eivissa.
Més tard passa a Menorca i accedeix al doctoral el 1876. El 1897 ja és nomenat ardiaca, el principal dels diaques de la Catedral, ajudant i vicari del bisbe, encarregat de l’educació dels clergues, de la disciplina eclesiàstica i de l’administració dels béns i patrimoni de l’església. Posteriorment, fou fiscal, provisor, finalment vicari general, l’any 1913, i degà el 1921.D’aquesta trajectòria tan llarga, exercida amb quatre bisbes (Mercader, Comes, Castellote i Torres) se’l coneix com a ardiaca, de fet, la gent el coneixia com Vives l’ardiaca.
A part de les coses religioses, Vives fou un historiador senzill, del que es coneixen poques obres: “Heroica defensa de Ciudadela de Menorca contra la invasión sarracena en el año de la desgracia 1558”, firmada amb el pseudònim Un ciudadelano; “Historia de los antigues beneficiós de la Iglesia catedral de Menorca”; i “Episcopologico de la Santa Iglesia de Menorca” (1903), la seva obra més destacada. Va escriure també molt en la premsa local. La primera incursió en el periodisme catòlic la fa el 1870 a La Unidad Católica, que dirigia Josep Maria Quadrado a Palma. Va col·laborar a Mestre Libori, El Porvenir (1873), El Eco de la Patria (1874); i també a la segona època d’El Ciudadelano(1874); aquests darrers, com veuen, durant el període revolucionari.
Per oposar-se a les idees lliberals i democràtiques d’aquells anys, Vives funda el Círculo Católico i la Congregación de Hijos de San Luís Gonzaga. El 1881-1882 és redactor del Semanario Católico Popular, que va treure 70 nombres i es transformà en El Vígia Católico; després serà director d’El Congregante, que coneix dues èpoques: 1898-1900 i 1901-1912. Això no obstant, la seva obra més important, com ja he dit, potser és l’impuls a la Congregació de Sant Lluís Gonzaga, creada el 1876 a Ciutadella i que ell va saber estimular.
Josep M. Ruiz Manent té un record per ell en la seva mort: … No fue un orador extraordinario, pero su manera gráfica y originalísima de hablar era una salsa que envolvía sus enseñanzas con sabor imperecedero” [El Iris. 30/07/1923]; la descripció ja ens posa sobre la pista de les aptituds del personatge.
Sebastià Vives va morir a Ciutadella el 20 de juny de 1923, a vuitanta-dos anys. La foto de 1901, que posà Joan Bagur Truyol a FAM, és un moment de la benedicció de l’oratori del lloc de Sant Miquel (popularment: Son Caramel·lo), del que Vives Amengual era propietari i a la que assisteix el bisbe Castellote.
