C.M./Ciutadella – Tiago Taltavull Anglada (Ciutadella, 1950), fill de Miquel Taltavull i d’Antònia Anglada, és una figura estretament vinculada al teixit familiar, social i festiu de Menorca. Casat i pare de dues filles -Maria Antònia, actual consellera d’Economia i Serveis Generals de Menorca, i Magdalena-, la seva família manté una forta connexió amb el món rural i les festes populars de l’illa. Maria Antònia està casada amb Joan Pons Pons, caixer pagès de les festes de Sant Joan durant el bienni 2024-25, mentre que Magdalena resideix al Migjorn, a la finca d’Atalis, on gestiona un agroturisme de gran comfort davant la mar, i també manté vincles amb les festes de Sant Cristòfol i Sant Miquel. Germà del bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull, del càmera de RTVE Enric Taltavull (traspassat el 2015) i de Clara Taltavull, Tiago ha format part d’una família profundament religiosa, amb una presència destacada en àmbits diversos de la vida pública i cultural. Professionalment, ha desenvolupat la seva carrera en el món de la banca. Va començar a les oficines de Banesto, a la Plaça Catalunya, en una etapa en què l’entitat comptava amb prop de 700 treballadors, i posteriorment va continuar la seva trajectòria a Maó i més endavant a Ciutadella. Persona de caràcter reservat i emotiu, Taltavull ha mantingut sempre un vincle estret amb les festes i tradicions menorquines, que han format part del seu entorn vital i familiar.
Heu viscut Sant Joan des de molts llocs diferents: des el teatre popular, des de la família, des de la religió i també des de la mateixa qualcada. Teniu la sensació d’haver conegut “totes les cares” de la festa?
Totes no, perquè jo no he anat, per exemple, a casa de cap Caixer Senyor, no vull prendre el lloc a ningú. Una de les meves millors vivències va ser el primer cop que el meu germà, Sebastià, va ser el Caixer Capellà de Sant Joan.
Durant anys heu estat en Rafel de Foc i Fum, una obra que per a molts ciutadellencs és gairebé el pròleg emocional de les festes de Sant Joan. Què té aquest personatge que connecta tant amb la gent?
En Rafel és un jove desgarbat, una mica xulo, que tot ho vol manegar, i crec que això fa que agradi. Un al·lot sabater que cau bé a la gent.
Quan sortíeu a escena fent de Rafel, notaveu que el públic no només venia a veure teatre, sinó a començar ritualment les festes?
Jo, la veritat és que frissava sortir a escena, que em toqués. He de tenir en compte que aquest personatge l’he fet 28 vegades.
En una ocasió es va organitzar una representació de Foc i Fum a la Casa Menorca de Barcelona, però la funció finalmet es va frustrar. Per què?
Vam decidir de fer-la amb en Joan Pons. Teníem els cantants, entre els quals hi havia en Joan. Vam parlar d’anar a cercar la partitura, que era a Ciutadella, però ens van dir que no, perquè hi havia un senyor que la guardava i no ens la va voler deixar. Tots els personatges de Foc i Fum que eren a Barcelona eren de Ciutadella.
Veniu d’una família molt catòlica, on la dimensió religiosa de la festa i de la vida sempre ha estat molt present…
Sí. A casa anàvem a missa cada setmana i es celebraven totes les festes religioses.
Recordar l’any que el vostre germà va ser Caixer Capellà per primera vegada? Com va viure la família aquell Sant Joan tan especial?
Va ser molt especial; fins i tot un any vaig fer de criat d’ell. Ell frissava de sortir, era molt de la festa. La veritat és que ho vam passar molt bé, tot i que també vam passar un poc de pena, perquè ma mare estava molt preocupada perquè tot sortís bé. Vam rebre la visita des Be a ca nostra i va ser tot molt polit.
El fet que el vostre germà acabés sent vicari de Menorca i després bisbe de Mallorca va influir en què visquéssiu la festa des d’una mirada diferent sobre la dimensió religiosa?
Sí, dins jo sempre hi ha estat viva aquesta dimensió religiosa. Vaig a la Missa de Caixers i m’agrada viure la festa també des d’aquest punt de vista.
Quin moment de la festa viviu és més especial per a vosaltres?
Crec que n’hi ha molts, de moments. A la mateixa Missa de Caixers hi ets amb el cor que et batega.
També heu vist gendres i familiars sortir dins la qualcada. Recentment, amb els casos del vostre gendre, Joan Pons, com a Caixer Pagès, i del seu fill, Llorenç, el vostre nét, com a s’Homo des Be. Com es viuen des de dintre aquests moments?
Amb emoció i amb molta feina, i també amb molts compromisos. Quan va acabar el Dia des Be, em van sortir les llàgrimes. Abans ja havíem fet molta feina al lloc, mentre es decidia quin be havia de sortir. En aquest cas, em sembla que el mateix que el va triar, en Llorenç, va ser qui el va carregar.
La Vetla des Be deu ser també un moment molt especial per viure’l en família…
Sí, perquè la casa estava tota plena de gent, però ho vam dur bé.
És curiós, perquè la Vetla des Be no era ni de bon tros un acte multitudinari anys enrere…
No. Jo un any -era molt jove- sé que vaig anar a una casa devora Calós, ens van obrir la porta i vam veure el be i ens en vam anar. I no hi havia gent, no hi havia ningú.
La vostra amistat amb un altre gran ciutadellenc santjoaner com en Joan Pons ve de molt enfora…
Ens coneixíem, però la nostra amistat prové de quan ens vam trobar a Barcelona. Va ser una casualitat que ens trobéssim allà. Gairebé podria recordar de memòria la vorera on ens vam conèixer. Ell anava amb son pare. I ens vam ajuntar i vam dormir al mateix pis tots dos, amb uns alaiorencs. Ell venia per cantar i vam fer amistat. Anàvem a menjar al CEU. Fèiem coa per menjar amb la resta d’estudiants.
Heu conegut la festa quan encara era molt menys mediàtica. Creieu que el ciutadellenc continua vivint Sant Joan “des de dins” o avui pesar massa la mirada exterior?
Jo crec que hi ha un poc de cada banda. Els ciutadellens que es senten ciutadellencs volen fer les coses com sabem.
Entre Foc i Fum i Sant Joan hi ha un fil molt ciutadellenc: ironia, emoció, orgull local i memòria col·lectiva. Creieu que el poble de Ciutadella encara es reconeix en aquell esperit de la sarsuela de Joan Benejam?
Sí. Dalt l’escenari te’n dones compte. Jo ho vaig notar. A més, mon pare va fer Foc i Fum, i el va anar a fer a la petita esglesieta de sa Farola. Jo sé que el va anar a fer allà, i no sé si a cap altra banda. Ell feia el paper principal, el d’en Bartomeu de Son Tica.
Heu notat canvis en la manera com els joves entenen la festa? Què us agradaria que no es perdés mai de Sant Joan?
Tots i cadascun dels actes que es fan.
Aquesta transmissió familiar ajuda a preservar la festa o de vegades la fa massa tancada?
Jo crec que ajuda, fins i tot a explicar la festa a la gent que no sap prou bé per on va.
Què heu après gràcies a la festa?
A servar-ne la tradició i poder fer cada any el Sant Joan que noltros deim.
Foc i Fum exemplifica, de fet, açò: l’esforç del poble de Ciutadella per servar la memòria de la festa…
A mi m’agrada defensar allò que és nostre i si puc explicar a una altra persona la festa o el significat d’un acte prenc tot el gust del món de fer-ho.
Què no us agrada de les transformacions que ha patit la festa?, Què n’espereu d’aqui a deu o quinze anys?
Fa mal dir què pot passar amb la festa d’aquí a deu o quinze anys perquè avui dia hi ha molt de burdell, fumar i coses d’aquestes, que maten la festa. Però açò, no ho aturarem.
