De tan en tan, m’agrada rellegir aquella obra tan coneguda de l’escriptor francès Alphonse Daudet (1840-1897) “Les lettres de mon moulin”. La meva traducció preferida d’aquesta obra al català és la que varen fer Lluís Bertran i Pijoan (1891-1959) i Carles Soldevila i Zubiruru (1892-1967) premiada al concurs de traduccions de l’Editorial Catalana, S.A, publicada l’any 1923.
M’agrada especialment el capítol titulat “Instal·lació” on Alphonse Daudet descriu la seva arribada en aquell molí que acabava de comprar. Una llegenda, car l’escriptor mai comprà ni habità aquest famós molí. Pura invenció literària. Però quin relat tan deliciós, poètic, emocionant i dotat d’una gran sensibilitat, la lectura del qual vàrem compartir un vespre d’estiu a l’antic molí d’en Sopa a Mallorca, que funcionà com a molí fariner fins els anys 1920 per ésser convertit més tard en restaurant.
Vet ací, un fragment d’aquest relat :
“Com s’han esglaiat els conills!…Feia tant de temps que veien tancada la porta del molí, els murs de l’esplanada envaïts per l’herba, que havien acabat per creure que la raça dels moliners s’era acabada, i, trobant el lloc agradós, l’havien convertit, com si diguéssim, en llur quarter general, en un centre d’operacions estratègiques: el molí de Jemmappes (1) dels conills..
La nit de la meva arribada, n’hi havia ben bé, sense dir mentides, una vintena asseguts en cercle damunt l’empriu, a punt d’escalfar-se les potes en un raig de lluna… Tot just vaig obrir la lluerna, frrt! Vet ací el bivac en dispersió i un bé de Déu de darreres blancs que s’enfugen, la cua en l’aire, vers els caus. Tinc l’esperança que tornaran.
En veure’m hi ha hagut un altre que s’ha esbalaït qui-sap-lo : el llogater del primer pis, una sinistra òliba amb cap de pensador que habita el molí des de fa vint anys. L’he trobada a la cambra alta, immòbil i dreta sobre el seu jóc, en mig de desferres i teules caigudes. M’ha esguardat un moment amb els seus ulls rodons, tota esglaiada de no reconèixer-me, s’ha posat a fer: Hu! Hu!, i a sacsejar penosament les ales grises de pols (…) Així com és amb els seus ulls pampalluguejants i son rostre enfurrunyat, aquest llogater silenciós em plau més que un altre qualsevol i m’he apressat a renovar-li el contracte. (…)”
No em cans de llegir aquestes petites joies de la literatura francesa d’un autor que presenta la visió d’una Provença que s’aferra a les seves tradicions populars intentant afanyosament sobreviure i resistir als canvis d’una modernitat que no li agrada.
(1) Victòria francesa en temps de la Revolució.
