Itziar Lecea/Ciutadella – Quan Ciutadella comença a olorar a juny, la ciutat es prepara per viure els dies més esperats de l’any. Però més enllà dels cavalls i la festa, hi ha un patrimoni cultural que també forma part de l’ànima santjoanera: el folklore popular. Des de fa més de quaranta anys, Arrels de Sant Joan treballa per mantenir viva aquesta tradició a través del fandango i la música menorquina. Xerram amb José Luis Bosch sobre la història del grup i el vincle inseparable entre el folklore i Festes de Sant Joan de Ciutadella.
Com neix Arrels de Sant Joan?
Arrels de Sant Joan es va formar l’any 1983, però en realitat ve d’un grup anterior que es deia Sant Joan. En aquell moment hi va haver una separació dins aquell grup i una part dels integrants van decidir començar un nou projecte. Com que molts d’ells eren dels més veterans, van decidir posar-li Arrels de Sant Joan, precisament fent referència a les arrels i a la continuïtat d’aquella tradició. Ja fa més de quaranta anys d’açò i la veritat és que ha passat molta gent pel grup. Sempre hem intentat mantenir viva la cultura popular menorquina i transmetre-la a les noves generacions.
Quina és la principal tasca que desenvolupau durant l’any?
Durant l’any feim diferents activitats, però sobretot destacaria dues coses: la divulgació i la conservació. Per una banda, organitzam actuacions i intercanvis amb grups folklòrics d’altres indrets. De fet, des de l’any 1992 organitzam el Festival de Tardor, on convidam grups de fora de Menorca perquè hi hagi aquest intercanvi cultural. Però després també hi ha tota la feina que no es veu tant i que és igual o més important: investigar, recuperar elements tradicionals i intentar conservar les formes pròpies del folklore ciutadellenc.
Heu fet molta feina d’investigació sobre la indumentària tradicional.
Sí. Durant molts anys els grups anaven vestits sense massa criteri històric, no per mala intenció, sinó perquè no hi havia estudis ni referències clares. Podies veure damunt un escenari vestits de segles diferents mesclats i allò era bastant caòtic. Aquí la feina d’en Damià Bosch va ser fonamental. Va fer una investigació molt profunda sobre la indumentària tradicional menorquina i, gràcies també a la col·laboració amb la Federació de Fandango, es va començar a posar ordre. Ara pràcticament tots els grups tenen molt clar quin tipus de roba correspon a cada època i a cada context. Al final no es tracta només d’anar ben vestits, sinó de respectar la història i la cultura que representes.
També vau recuperar un instrument tradicional menorquí.
Sí, el tible. És un instrument propi d’aquí que s’havia deixat de tocar i pràcticament s’havia perdut. La música tradicional menorquina sempre s’havia transmès de manera oral, d’una persona a una altra, i moltes coses no estaven escrites. Amb la col·laboració de Maria Antònia Moll, que va ser la primera persona a passar a partitura la música tradicional de Ciutadella, es va poder recuperar molta informació. Açò va permetre tornar a fer sonar el tible i conservar tota aquesta música perquè no es perdés.
El fandango s’aprenia sempre d’oïda?
Sí, completament. Jo mateix vaig aprendre així. Una persona se posava davant teu i et deia: “Fes el mateix que faig jo”. I així anaves aprenent. Ara hi ha gent jove que sap música i solfeig, però tradicionalment no funcionava així. Era transmissió directa. Açò també feia que hi hagués el perill que certes peces o maneres de tocar es perdessin si no quedaven escrites. Per açò era tan important fer aquesta feina de documentació.
Quines altres tradicions conservau?
Es ball de tapadets, perquè forma part de la nostra història. El ball de tapadets era el ball tradicional de Carnaval que es feia antigament als llocs i nosaltres sempre hem intentat mantenir-lo viu. Quan el grup va començar, la majoria dels integrants eren gent del camp. Els assajos es feien als llocs mateixos, perquè les famílies pageses formaven part natural d’aquest món. Açò amb els anys ha canviat molt perquè el camp també ha canviat molt. Ara hi ha menys pagesos i menys famílies vinculades directament als llocs, però intentam mantenir aquesta essència tant com podem.
I com feis per transmetre tota aquesta tradició i cultura amb els canvis socials que ha suposat que hi hagi manco families pageses?
Amb l’escola de fandango, que és un dels pilars del grup. Per noltros és fonamental. L’escola és gratuïta perquè entenem que el folklore és cultura popular i que s’ha de compartir. Enguany hem tengut més de seixanta alumnes, des de fillets de sis o set anys fins a persones jubilades. Açò és molt positiu perquè demostra que hi ha interès i ganes d’aprendre. I no tothom que ve a l’escola acaba entrant al grup, ni és necessari. Hi ha gent que simplement vol aprendre a ballar fandango perquè li agrada, perquè ho viu o perquè vol participar a les ballades populars, que és una de les activitats que més defensam i fomentam.
Per què?
Perquè creim que és essencial per a qua la tradició continuï viva. Evidentment sempre hi haurà actuacions més formals o espectacles amb la roba tradicional, però el més important és que la gent senti el fandango com una cosa seva. Ens agrada veure la gent sortir a ballar pel carrer, sense protocols, simplement perquè en té ganes. Açò és el que passa molt a Mallorca, on hi ha ballades populars pràcticament cada setmana. Quan una tradició surt al carrer i la gent la viu de manera natural, és molt més difícil que es perdi.
Quin paper juga el fandango dins les festes de Sant Joan?
Éés una part molt important de la festa. La ballada abans de Sant Joan és probablement una de les més emotives de tot l’any. Veus la gent contenta, amb aquell ambient especial que només té Ciutadella els dies previs a la festa. És com el preludi de tot el que ha de venir. La gent ja pensa en els cavalls, en els jocs, en la música… i el fandango ajuda a crear aquest ambient de germanor i alegria. A més, és una ballada completament popular. Arrels de Sant Joan és qui toca, però pot ballar-hi tothom que en sàpiga i que en tengui ganes.
Veis futur al fandango menorquí?
Sí, sincerament crec que sí. Hi va haver anys en què semblava que el fandango estava passat de moda i que la gent jove no s’hi interessava gaire. Però ara açò està canviant. Cada vegada hi ha més gent que entén que el folklore és cultura pròpia, igual que la llengua o les festes. No és només ballar; és conservar una manera de ser i d’entendre qui som. I mentre hi hagi gent disposada a aprendre, a tocar i a ballar, el fandango continuarà viu dins Ciutadella i dins Sant Joan.
