Aquell capvespre d’aquell any, la festa de Sant Joan va ser d’allò més memorable. Va fer un dia esplendorós, la gent jove s’engrescà moltíssim, hi havia una ringlera inacabable de cavalls, els colors de les floretes s’encomanaven a l’aire, l’espurneig de les estrelles de mirall feien parpellejar les fadrines, volaven les avellanes, el Caixer Senyor era jove i tan plantós que semblava sortit d’una pel·lícula romàntica, una de les que ja no es fan, amb palaus meravellosos, estanys de cignes blancs i estrelles que s’hi miren en caure la nit. Però la sorpresa majúscula va arribar a l’hora de la beguda. El casal del Caixer Senyor ja s’ho valia, perquè tot i que tenia una entrada modesta, per dedins resultava fastuós. Salons nobles, de sostres alts i retrats antics que es movien lleugerament, sempre amb un posat digne. Làmpades de vidrets que ploraven llàgrimes de veritat, taules amb potes de gos que es desplaçaven cap a una banda per cedir el pas, armaris que es treien el capell, escultures de marbre que s’inclinaven per donar la benvinguda i qui sap lo. Hi havia un saló de ball immens, tot ple de finestrals, des d’on es veia la mar i les muntanyes de Mallorca, tot decorat amb miralls com un saló versallesc, de manera que les figures s’hi emmirallaven fins a l’infinit.
Però el cas és que no va ser allà on es va fer la beguda, sinó al jardí. Era un jardí cosa mai vista, on els arbres feien d’orquestra i deixaven anar una música perfumada de resina i volaven unes bruixes tan polides que semblaven fades de cabelleres inacabables. Els camins de grava blanca serpentejaven entre parterres perfectes. Hi havia pins, alzines, xiprers, algun llorer fabulós, i tots feien música harmoniosa, movent lleugerament les garlandes enroscades als seus troncs i a les seves branques. Els núvols, que eren color de rosa, s’enredaven en els brancams abans de transformar-se en ballarins i ballarines eteris que meravellaven els convidats. Les dones anaven amb vestits clars, sedes que s’estufaven en caminar, i els homes, tots de negre, amb corbata blanca o corbatí, avançaven sense trepitjar, sospesos a un pam d’en terra. Ningú no cridava. Ningú no reia massa fort. La música de l’orquestra d’arbres era neta, gairebé cristal·lina i desprenia una alegria, una eufòria tot just continguda. Era com si tothom hagués entès, sense que ningú ho hagués dit, que aquell era un vespre per a la fantasia.
Llavors, entre les ombres que també covaven els arbres, entre els caminets il·luminats, s’hi mogueren les criatures més nobles de la festa de Sant Joan: els cavalls. Cavalls negres, lluents com la nit acabada d’estrenar, i cavalls blancs, amb una claredat diàfana als ulls, com si fossin d’aigua. No renillaven. No picaven en terra. Es desplaçaven amb una lleugeresa que semblava alada. Va ser quan va comparèixer el Caixer Senyor, i de sobte la música es va fer més clara. Vestia el jaqué amb una elegància que no s’aprèn, els calçons d’un blanc gairebé fosforescent, la guindola a la mà, els esperons de plata, les botes brillants com la pell del cavall negre, alt, amb uns ulls molt grossos i una crinera perllongada com una cascada de perles. Perquè en aquella beguda el ball seria dalt cavall, a l’explanada del jardí, gran i rodona com una enorme pista de circ. El cavall del Caixer Senyor, avançava al compàs de la música. El Caixer Senyor era alt, amb unes bones espatlles, cabells daurats, uns mostatxos rojos, ulls com cireres verdes i mans d’ivori, fora dels guants.
La dama va sortir de per l’altre costat. Anava vestida de blanc, amb brodats de pedreria que capturaven els reflexos de les garlandes, i duia els cabells amollats i llarguíssims, ben llisos i de color de moguin. Més que una dama era una damisel·la de joventut palesa, tota rosada com una neula, amb els ulls d’aiguamarina i els llavis d’un vermell esclatant. El cavall que muntava —blanc, d’una blancor que no semblava d’aquest món— tenia els ulls profunds, somiadors, amb una lluïssor gairebé humana, com si vingués d’una acadèmia de cavalls impossibles. La música va agafar nova volada, i tots els arbres del jardí reien amb una mateixa riallada. Era un vals molt conegut, molt elegant, molt vienès, molt Strauss: El Danubi Blau. Llavors, el cavall del Caixer Senyor i el de la dama es van posar a dansar, un, dos, tres, i a cada volta Senyor i Dama es saludaven, un, dos, tres, i s’inclinaven prou per poder-se besar. De la besada en sortien vols de papallones, tantes papallones que omplien el cel i el van deixar clar com un migdia assolellat.
Llavors s’hi van afegir totes les altres parelles, totes dalt cavall. Per descomptat hi havia els cavallers de la colcada, somrients, amb el capell a la mà i les galtes de sucresponjat. I tots tenien parelles etèries, improvisades entre les criatures de la nit, totes formoses, totes dalt cavall. Descrivien un moviment circular, suau, precís, com si la terra mateixa girés sota les potes dels cavalls. Es creuaven, s’apropaven, s’allunyaven amb una gràcia fascinant. Les mans es trobaven un instant, i es deixaven anar, com si haguessin guanyat el món per perdre’l de cop tot seguit. S’hi van afegir tots els convidats i tots, homes i dones, sabien qualcar, i la polseguera que aixecaven les potes dels cavalls formava nuvolets de pètals perfumats que feien possible la felicitat, encara que només fos per la durada d’un instant.
El Caixer Senyor i la dama ballaven al centre de tota aquella roda de cavalls i cavallers. Ell la mirava amb una intensitat serena, com qui reconeix alguna cosa que ja existia abans del primer encontre. Ella sostenia la mirada, amb una dolçor ferma, sense ombra de dubte. No hi havia paraules. No en calien. El cavall negre es va alçar lleument, sempre marcant el compàs, i el cavall blanc va respondre amb una inclinació suau del cap, com si iniciés la pirueta de l’amor correspost. La música s’enfilava, girava, s’obria com una rosa de focs artificials. Fins i tot el temps semblava haver-se aturat per observar aquella dansa magnífica, aquella harmonia que anava més enllà de totes les disputes, capaç de posar pau a totes les guerres. Quan el vals va arribar al seu punt més alt, els cavalls van girar plegats, una volta lenta, i van quedar davant per davant. Ell va alçar el cap. Ella va somriure. Després, tots dos van avançar cap al límit del jardí, allà on els núvols besaven la terra i els arbres eren aludes de confits.
La lluna ja era alta. Reprenia la música, ara més llunyana. Van començar a galopar amb seguretat, com si sabessin exactament on anaven. El cavall negre i el cavall blanc junts, retallats contra la llum de la lluna, cap a l’horitzó del mar, que semblava de vidre fosc, que semblava no acabar-se mai.
