Bep Al·lès/Ciutadella – Cada mes de juny, Ciutadella es transforma. Els carrers s’omplen de cavalls, música i gent; els balcons s’engalanen, i la ciutat viu durant dos dies una intensitat ritual que sembla connectar directament amb un passat remot. Per a molts ciutadellencs i ciutadellenques, les festes de Sant Joan són simplement “de sempre”. Però la història, quan s’examina amb atenció, revela una realitat més complexa: la festa que coneixem avui és també el resultat d’una reorganització i codificació que es produeix al segle XIX, especialment a partir dels protocols coneguts com de cas baró de Lluriach cap a 1840.
Aquest moment marca un punt d’inflexió. Les festes no neixen llavors —les seves arrels es remunten a la confraria de Sant Joan Baptista i a tradicions medievals—, però és en aquell període quan el cerimonial queda fixat amb una precisió que encara avui estructura la celebració. En altres paraules: Sant Joan és una tradició antiga que adopta una forma moderna.
Entendre aquest procés permet veure la festa no només com un espectacle popular, sinó també com un sistema simbòlic complex, on cada gest, cada peça de vestimenta i cada espai formen part d’un llenguatge ritual.
El segle XIX: una època de redefinicions
Per comprendre la codificació de Sant Joan cal situar-la en el context del segle XIX. Europa viu aleshores una etapa de profunds canvis polítics i socials. Les revolucions liberals transformen les estructures de poder tradicionals, els estats moderns es consoliden i les jerarquies socials s’adapten a una nova realitat.
A Menorca, aquests canvis arriben en un territori que durant el segle anterior havia estat exposat a diverses influències internacionals —britànica, francesa i espanyola— i que manté una forta connexió amb els corrents culturals europeus.
En aquest context, moltes comunitats reforcen els seus rituals i tradicions com a forma de preservar identitat i continuïtat. Les festes, especialment les vinculades a confraries i gremis locals, es converteixen en escenaris de representació social.
La codificació de Sant Joan respon en part a aquesta necessitat: fixar una estructura clara que reflecteixi l’ordre simbòlic de la ciutat.
El protocol i la jerarquia
Els protocols dits de Cas Baró estableixen un sistema molt definit de rols i funcions. Figures com el caixer senyor, el caixer capellà, els caixers pagesos, el caixer menestral casat o fadrí el caixer fadrí, menestral o casat, juntament amb la figura del fabioler -aquest darrer no forma part de la junta de caixers- no són simples participants: formen part d’una estructura jeràrquica que reflecteix les divisions històriques de la societat ciutadellenca.
Cada figura té un paper específic, un recorregut determinat i una funció dins del ritual. El resultat és una celebració que, malgrat la seva aparença espontània, està altament organitzada.
Aquesta combinació d’ordre i festa és una de les característiques més singulars de Sant Joan. L’energia popular conviu amb un protocol que recorda, en molts aspectes, els cerimonials cívics i corporatius del segle XIX.
El llenguatge dels colors
Entre els elements més visibles del ritual hi ha l’ús dels colors, especialment la combinació de blanc i negre. Aquesta dualitat cromàtica apareix en diversos elements de la festa i té una llarga tradició simbòlica en la cultura europea.
El blanc s’associa sovint amb la llum, la puresa o el començament, mentre que el negre pot representar autoritat, límit o solemnitat. Junts formen un contrast potent que marca el pas entre el món quotidià i l’espai ritual.
Al segle XIX, aquesta combinació és habitual en cerimònies oficials, indumentàries corporatives i rituals associatius. En el cas de Sant Joan, contribueix a crear una atmosfera que és alhora festiva i solemne.
La coreografia del moviment
La festa també té una dimensió coreogràfica. Els cavalls no es mouen de manera improvisada: segueixen recorreguts i moviments que s’han repetit durant generacions.
Un detall moltes vegades esmentat és el sentit dels girs, que en molts moments del ritual es realitzen cap a la dreta. Aquest tipus de moviment no és exclusiu de Sant Joan. En moltes tradicions occidentals, el sentit horari s’associa amb l’ordre i la continuïtat.
La repetició d’aquests moviments crea com una coreografia col·lectiva, on cavalls i participants formen part d’un mateix llenguatge ritual.
El simbolisme del número tres
Entre els actes més emblemàtics hi ha els caragols de tres voltes, especialment el que té lloc a la plaça del Born. El número tres té una presència constant en la simbologia occidental.
En el cristianisme, representa la Trinitat; en la filosofia clàssica, la idea d’equilibri; en molts rituals tradicionals, el cicle complet d’inici, desenvolupament i tancament.
El fet que el caragol tingui tres voltes reforça la sensació d’un ritual estructurat. No és un moviment arbitrari, sinó una seqüència amb un principi i un final clarament definits.
Les gualdrapes i la representació eqüestre
Els cavalls són, sens dubte, els protagonistes visuals de la festa. Un dels elements més característics és la presència de gualdrapes que cobreixen parcialment els animals.
Aquestes peces no tenen una funció pràctica clara. No protegeixen del fred ni serveixen per al treball agrícola. La seva funció és sobretot simbòlica.
En moltes tradicions eqüestres europees del segle XIX, les gualdrapes s’utilitzen com a elements d’identificació i representació. Formen part d’un llenguatge visual que destaca el cavall i el genet dins del ritual.
A Sant Joan, contribueixen a transformar la cavalcada en una escenificació d’identitats col·lectives.
Els estels i els símbols
Alguns cavalls presenten estrelles o estels al front, un element que ha generat diverses interpretacions. En termes generals, l’estrella és un símbol universal associat a la llum i a la guia.
Durant el segle XIX, la iconografia de l’estrella apareix sovint en contextos militars, civils i culturals. Pot simbolitzar orientació, honor o prestigi.
En el cas de Sant Joan, aquests detalls de la vestimenta del cavall formen part d’un conjunt d’elements visuals que reforcen el caràcter simbòlic de la festa.
Espais públics i espais reservats
Malgrat el seu caràcter multitudinari, Sant Joan inclou també moments que no són visibles per al públic. Les begudes a porta tancada en són un exemple.
Aquestes trobades tenen lloc en espais concrets i només hi poden participar determinades persones. Fins i tot figures centrals del protocol, com el fabioler, poden quedar-ne excloses en alguns moments.
Aquest tipus de separació entre espai públic i espai reservat és habitual en moltes celebracions tradicionals. Serveix per reforçar la cohesió interna del grup que participa directament en el ritual.
La canya verda com a credencial
Un altre element curiós és l’ús de canyes verdes com a signe d’accés a determinades begudes. Es tracta d’un objecte senzill, però amb una funció simbòlica clara.
La canya actua com a credencial temporal: indica que la persona que la du forma part del cercle ritual en aquell moment concret i és la seva tarja d’accés a les begudes.
En moltes tradicions europees, objectes simples com bastons, cintes o branques compleixen una funció similar. El seu valor no és material, sinó social i simbòlic.
Tradició i reconstrucció
La història de Sant Joan mostra com les tradicions poden evolucionar sense perdre la seva essència. La festa té arrels medievals, però la seva forma actual és també el resultat d’una reinterpretació del segle XIX.
Aquest procés no és excepcional. Moltes celebracions europees que avui considerem antigues van ser reorganitzades o codificades durant l’època moderna, quan les comunitats van sentir la necessitat de preservar i ordenar les seves tradicions.
A Ciutadella, aquest procés va donar lloc a una festa que combina elements populars amb un cerimonial molt estructurat.
Una festa viva
Malgrat els protocols i les normes, Sant Joan continua sent una festa viva. Cada any la ciutat la recrea i la transforma, intentant mantenir un equilibri delicat entre tradició i canvi o massificació.
Els cavalls, els sons del tambor i el fabiol, els caragols, les vespres, les corregudes a sa Plaça i la participació popular creen una experiència col·lectiva que va més enllà del protocol. És una celebració que reforça la identitat de la ciutat i que connecta generacions.
Entendre la seva dimensió simbòlica no redueix la seva força; al contrari, ajuda a apreciar la complexitat d’una festa que és alhora història, ritual i emoció compartida.
Potser aquesta és la clau de la seva permanència: Sant Joan no és només un record del passat. És un llenguatge cultural que la comunitat continua interpretant cada any, mantenint viva una tradició que combina ordre, simbolisme i celebració.
