Bep Al·lès/Ciutadella – Cada mes de juny, Ciutadella deixa de ser només una ciutat i es converteix en escenari ritual. El so del fabiol, l’entrada dels cavalls, els caragols, els jocs des Pla, les cases obertes, el protocol antic i la multitud que omple carrers i places formen part d’una festa que no es pot explicar només com un programa d’actes. Sant Joan és una manera de pertànyer a Ciutadella. És memòria, jerarquia festiva, transmissió familiar, cavall, poble, religiositat, identitat i emoció col·lectiva.
Però allò que durant generacions ha estat una festa viscuda des de dins avui pateix una pressió creixent des de fora. La popularització turística, la promoció que s’ha fet des d’IB3, la informal a les xarxes socials, la coincidència amb el final de curs i amb les proves d’accés a la universitat han convertit Sant Joan en una destinació juvenil de celebració. Cada any arriben adolescents i joves de Mallorca, de Catalunya i d’altres indrets que venen a Ciutadella no sempre per entendre la festa, sinó per consumir-la com un premi de final d’etapa acadèmica. El fenomen no és nou, però s’ha intensificat fins al punt de posar damunt la taula una pregunta incòmoda: com es pot mantenir oberta una festa popular sense que la massificació n’alteri l’essència?
La resposta no pot ser simple. No es pot restringir una festa per procedència geogràfica, ni assenyalar col·lectius concrets com si el problema fos ser mallorquí, català o visitant. El problema no és d’origen, sinó de comportament, de saturació i de desconeixement del sentit patrimonial de la celebració. Sant Joan no necessita fronteres simbòliques, però sí necessita normes, educació, responsabilitat i una política clara de salvaguarda.
El marc legal existeix. La Llei 1/2002 de cultura popular i tradicional de les Illes Balears, avui derogada, va ser pionera a l’hora de reconèixer jurídicament les festes, els costums, la música, les danses, la gastronomia, els oficis i les manifestacions populars com a part de la identitat col·lectiva de les Illes. Aquella llei ha estat superada per la Llei 18/2019 de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, que adapta el llenguatge jurídic balear als criteris internacionals de protecció del patrimoni viu. El canvi no és menor: ja no es tracta només de conservar tradicions, sinó de garantir que les comunitats que les mantenen puguin continuar practicant-les, transmetent-les i donant-los sentit.
Aplicada a Sant Joan, aquesta mirada obliga a entendre la massificació com una amenaça patrimonial. No rallam únicament d’ordre públic o de seguretat ciutadana. Rallam de la possibilitat que la festa deixi de ser el que és. Quan una multitud impedeix el pas correcte de la qualcada, quan els cavalls i cavallers han de moure’s enmig d’una massa que no coneix els codis de respecte, quan el botellot substitueix la participació ritual, quan els ciutadellencs es retiren dels seus propis espais perquè no els poden viure amb normalitat, la festa comença a perdre substància.
La llei vigent dona eines per actuar. Les manifestacions declarades d’interès turístic nacional sota el règim anterior passen a ser considerades Béns d’Interès Cultural Immaterial. Aquesta categoria no hauria de ser una medalla honorífica, sinó un instrument de gestió. La declaració patrimonial ha d’anar acompanyada d’un diagnòstic de riscos, d’un pla de salvaguarda i d’una participació efectiva dels portadors de la festa: caixers, cavallers, famílies, institucions locals, entitats culturals i ciutadania vinculada a la tradició.
Ciutadella ja treballa cada any amb plans de seguretat i d’autoprotecció. Els aforaments dels espais centrals —es Born, es Pla, Ses Voltes, Santa Clara o la plaça de la Catedral— mostren fins a quin punt la festa ha deixat de ser espontània per convertir-se en un fenomen que necessita una arquitectura organitzativa complexa. Les xifres recents situen els aforaments en més de dues desenes de milers de persones en actes com el Caragol des Born o els Jocs des Pla, i les previsions d’assistència poden arribar a multiplicar diverses vegades la població resident. Però el debat pendent és si aquests aforaments s’han calculat només des de la seguretat física o també des de la capacitat de càrrega cultural.
Aquest concepte —capacitat de càrrega patrimonial— hauria de ser central. No basta demanar quantes persones caben en una plaça. Hi ha que demanar quantes persones pot assumir la festa sense desnaturalitzar-se. Quanta pressió pot suportar el ritual abans de convertir-se en espectacle? Quants visitants pot absorbir Ciutadella sense que els protagonistes de la festa i els mateixos ciutadellencs siguin desplaçats? Quanta densitat humana és compatible amb el benestar dels cavalls, la seguretat dels cavallers i el respecte als itineraris tradicionals?
El pla de salvaguarda de Sant Joan hauria d’anar més enllà del dispositiu policial. Hauria d’incloure una zonificació cultural dels espais festius, amb més àrees especialment protegides on no s’hi permetin conductes alienes al ritual: botellot, vidre, música externa, ocupació de passos, venda ambulant no autoritzada o actituds que dificultin la feina dels participants. Determinats llocs de Ciutadella no són simples punts de concentració; són espais rituals i simbòlics. I els espais rituals necessiten regles pròpies.
Una altra línia imprescindible és la responsabilitat del transport i de la comercialització. La massificació no apareix per generació espontània. Arriba en avions, vaixells, autobusos, paquets d’allotjament, promocions informals i missatges virals. Les administracions no poden impedir la llibertat de circulació, però sí poden ordenar fluxos, pactar codis de conducta amb navilieres i agències, exigir informació prèvia als viatgers i impedir que Sant Joan sigui venut com una macrofesta juvenil. Una cosa és visitar una festa patrimonial; una altra, convertir-la en reclam de descontrol. De la mateixa manera que urgeix fer reunions amb els responsables de lloguer vocacional o prendre mesures urgents, perquè si els vaixells i avions vénen plens, és perquè la gran majoria dels que hi venen, tenen lloc per allotjar-se, i qui els hi proporciona allotjament és tant o més responsable que les navilieres i companyies d’aviació.
El cas dels adolescents és especialment delicat. Molts vénen a Ciutadella com a premi familiar després de la selectivitat o del final de curs. Massa vegades són menors o joves molt joves que arriben amb poca consciència del risc que implica una festa amb cavalls, gentada i alcohol. Per això, la resposta no ha de ser només sancionadora, perquè sembla que de poc han servit les iniciatives fetes abans de començar abans del viatge: instituts, famílies, policies tutors, agències, navilieres i mitjans que han participat en una campanya pedagògica sostinguda que no ha estat només un cartell genèric de “respectau la festa”, sinó una explicació clara: què és Sant Joan, què no s’hi pot fer, per què s’ha de deixar pas als cavalls, quins riscos comporta el consum d’alcohol, per què no s’ha d’envair determinats espais i què significa assistir a una celebració que pertany a una comunitat.
La comunicació pública també ha de canviar. Durant massa temps, part de l’imaginari exterior ha presentat Sant Joan com una experiència d’adrenalina, cavalls i festa sense límits. Cal substituir aquest relat per un altre: Sant Joan no és un botellot amb cavalls, sinó una festa viva d’un poble. Qui hi va, ha d’acceptar que no és el protagonista. El protagonista és el ritual.
Aquesta idea és fonamental. El visitant és benvingut, com solia passar als anys 80 i 90, quan entén que entra en una festa amb codis propis. El problema apareix quan el visitant es comporta com a consumidor d’un producte turístic i no com a convidat a una celebració comunitària. En aquest punt, la defensa de Sant Joan no és una qüestió de nostàlgia, sinó de futur. Una festa tradicional només sobreviu si és capaç d’adaptar-se sense dissoldre’s.
Les institucions tenen, per tant, una responsabilitat compartida. L’Ajuntament de Ciutadella no pot assumir tot sol un fenomen que implica ports, transport marítim, allotjament, seguretat, educació, joventut, turisme i patrimoni. El Consell Insular, el Govern balear i, quan pertoqui, l’Estat, han d’entendre que protegir Sant Joan és protegir un bé cultural de les Illes Balears. No basta desplegar més efectius cada any si no s’actua sobre les causes de la saturació.
Sant Joan no necessita tancar-se al món. Necessita ser respectat. La festa ha estat sempre oberta, però mai no ha estat buida de normes. La seva força prové precisament d’un equilibri subtil entre hospitalitat i ritual, entre poble i visitants, entre emoció i ordre antic. Si aquest equilibri es romp, Ciutadella pot acabar conservant la imatge exterior de Sant Joan mentre en perd l’ànima i la seva essència.
La pregunta, per tant, no és si hi ha massa gent. La pregunta és si la gent que hi arriba sap on arriba. I si les administracions tenen el coratge de dir que una festa patrimonial no pot ser tractada com un simple reclam de temporada. Protegir Sant Joan vol dir garantir que, d’aquí a cinquanta anys, el so del fabiol encara convoqui una comunitat viva, i no només una multitud disposada a ocupar-la.
7 mesures urgents per protegir Sant Joan
- Fixar una capacitat de càrrega patrimonial
No basta calcular quantes persones caben físicament als espais centrals. Cal determinar quanta gent pot assumir la festa sense que es desnaturalitzi, sense posar en risc cavalls i cavallers, i sense expulsar els ciutadellencs i ciutadellenques dels seus propis espais rituals. - Més formació prèvia per als joves que hi viatgen
Instituts, famílies, policies tutors, agències i navilieres haurien d’oferir informació clara abans del viatge: què és Sant Joan, quins codis té, quins riscos comporta la presència de cavalls i quines conductes no són acceptables. - Codi de responsabilitat per a companyies aèries, navilieres i agències de viatges organitzats
Les empreses que transporten o comercialitzen viatges a Sant Joan no haurien de vendre la festa com una macrocelebració juvenil. Hi ha que exigir informació prèvia, missatges de respecte patrimonial i compromisos contra el botellot i la promoció del descontrol. - Zones rituals especialment protegides
Espais com es Born, es Pla, Ses Voltes, Santa Clara o els itineraris de la Qualcada no poden ser tractats com simples zones d’oci. Han de tenir més normes específiques sobre aforament, vidre, alcohol, música externa, circulació i respecte al pas dels cavalls. - Exigir mesures als que lloguen habitatges per les festes
Des de fa uns anys hi ha un altre fenòmen preocupant, unes segones festes a les urbanitzacions que moltes vegades no poden ser controlades per la Polica per manca d’efectius i de recursos. Aquests lloguers provoquen malestar a les zones turístiques residencials, malestar a turistes i resident i massa actes incívics de joves que no han vist un cavall, però si cada dia una festa al port que continua a xalets, vil·les i apartaments llogats. - Controls més estrictes de venda d’alcohol a menors
La manca de control policial a les sortides dels grans supermercats on sol anar aquest turisme de botellot es fa patent. Moltes persones veuen com no hi ha control a les caixes de supermercats, on no es demana l’edat dels compradors de l’alcohol que beuran a les seves festes “particulars”. - Crear un òrgan estable de salvaguarda de Sant Joan
La protecció de la festa no pot dependre només d’un dispositiu anual de seguretat. Cal un organisme permanent amb Ajuntament, Consell, Govern, representants de la Qualcada, experts en patrimoni immaterial, entitats ciutadanes i sectors implicats en transport, allotjament i educació. Açò no vol dir que hagi de substituir la Junta Municipal o la Junta de Seguretat de Sant Joan, però sí que hi ha de ser com a complement i orgue de consulta i assessorament necessari amb tots els actors implicats, tant els protagonistes com els secundaris.
