Itziar Lecea/Ciutadella – Amb més de dues dècades d’experiència, Esperança Torres s’ha convertit en una peça clau, encara que no tant visible, de la preparació de Sant Joan. Brodadora i modista, enguany ha assumit nombrosos encàrrecs per a membres de la Junta, en un procés artesanal que comença mesos abans i que combina tècnica, creativitat i un profund respecte per la tradició.
Esperança, et coneixem sobretot per la teva feina com a brodadora, però quin és realment el teu ofici?
Jo som modista, aquest és el meu ofici principal. Però amb els anys m’he anat especialitzant molt en la part del brodat, sobretot en tot allò relacionat amb Sant Joan. És una feina que ha anat agafant cada vegada més pes dins el que faig.
I dins aquest àmbit, les gualdrapes són una de les peces més importants. Quant fa que hi treballes?
Fa més de vint anys que en faig. Va començar una mica de manera improvisada, perquè em van demanar si en podia fer una i jo no n’havia feta mai. Però vaig provar, vaig anar aprenent, i a partir d’aquí ja no he aturat. Ara, a més de gualdrapes, també faig estels, flocs, galteres… tot el conjunt que acompanya els cavalls.
Enguany, amb el canvi de bienni, has tingut especialment molta feina.
Sí, sí. Quan canvia la Junta sempre hi ha més moviment. En aquest cas, pràcticament des del moment que es va formar la Junta ja vaig començar a rebre avisos. Primer un, després un altre… i al final han vingut el caixer fadrí, el casat, el senyor, i sa capellana. Ha estat una allau d’encàrrecs.
Aquesta concentració de feina suposa un repte extra?
I tant. Perquè no és només fer una peça, és fer-ne moltes a la vegada i que totes quedin bé, que totes tenguin el seu sentit i que arribin a temps. Has d’organitzar-te molt bé, fer calendari i prioritzar. Sant Joan té unes dates molt marcades i no pots fallar.
Cada gualdrapa és diferent o segueixen un patró comú?
Cada una és diferent. Hi ha elements que es repeteixen perquè formen part de la tradició, però després cada persona vol donar-hi el seu toc. Alguns volen colors concrets, altres un dibuix determinat, altres hi volen afegir el nom, el bienni o algun símbol especial. Tot és molt personalitzat.
A més de les gualdrapes, també fas altres elements per a la festa.
Sí. Per exemple, els mocadors que duen els caixers per anar a la beguda, que també es broden amb detalls de Sant Joan. O estores per posar el be damunt, amb petits brodats. , així com mantels amb brodats de festa. Són detalls que potser semblen petits, però en realitat n’hi ha molts i tots sumen feina. Una peça que també he fet durant una dotzena d’anys és la paleta de s’Homo des be i s’estel des be, que és la representació de Sant Joan Baptista. És una peça important, delicada, que cada any es fa nova adaptada a la persona que el representa i que sol dur alguns brodats en or. És una feina molt especial.
Un dels treballs més destacats d’aquest any és la rèplica d’una gualdrapa antiga. Com va sorgir aquest encàrrec?
El caixer senyor em va dur una gualdrapa molt antiga, de més de cent anys. Estava molt malmesa, el teixit es desfèia i hi havia parts que gairebé no es veien. Ell tenia molta il·lusió de poder-la recuperar, i vam decidir fer-ne una rèplica el més fidel possible. Primer s’ha de reconstruir el dibuix. En aquest cas, es va haver de treure amb ajuda d’un altre professional, en DAvid Puño, que la va digitalitzar, perquè hi havia parts que no es distingien bé. Després, amb aquest dibuix, comença tot el procés de pensar com ho faràs.
A què et refereixes amb “pensar com ho faràs”?
Que no és només copiar un dibuix. Has de decidir l’ordre del brodat, què va primer, què va damunt, què queda per davall… Hi ha relleus, hi ha capes. És una feina molt de cap, no només de mà. I abans de fer-ho definitiu, fas proves, mires quin resultat queda millor.
És habitual fer aquest tipus de reproduccions?
No massa. Sí que a vegades et duen una gualdrapa i et diuen “la vull iguala”, i això ja és complicat. Però una peça tan antiga, tan deteriorada i amb aquesta voluntat de recuperació, no és el més habitual.
En aquest sentit, la teva feina també té un punt de conservació del patrimoni.
Sí, una mica sí. Al final estàs ajudant a mantenir una estètica, una manera de fer que ve de fa molts anys. I això també fa respecte, perquè vols fer-ho bé.
Tot i l’ús de màquina, la feina continua sent molt artesanal.
Totalment. La màquina només executa, però tot el disseny el faig jo. Cada element del dibuix s’ha de crear, s’ha d’organitzar i s’ha de programar. La màquina només puja i baixa l’agulla, però tot el que fa és perquè jo li ho he indicat abans.
Sempre has treballat així?
No. Al principi tenia una màquina més senzilla, amb dibuixos petits ja fets. Però no em permetia fer el que jo volia. Per això vaig decidir passar a una màquina més professional, que em dona més llibertat per crear els meus propis dissenys i fer peces més grans.
Quant de temps pots dedicar a una sola peça?
Si només en fes una, en un parell de setmanes la podria tenir. Però la realitat és que sempre en tenc moltes en marxa, i això fa que el temps s’allargui. A més, hi ha tot el procés previ de disseny que també duu moltes hores.
A banda de Sant Joan, també tens encàrrecs d’altres pobles de Menorca.
Sí, de tots. Sant Lluís, Es Castell, Mercadal, Maó… de pertot. Les festes de cavalls són a tota l’illa, i això fa que la feina no s’aturi després de Sant Joan. La gent pensa que només és per Sant Joan, però en realitat en faig tot l’any. Després venen altres festes, després encàrrecs per Reis, i quan acaba una temporada ja comencen els encàrrecs de la següent.
Hi ha diferències entre el que es demana a Ciutadella i a altres pobles?
No massa. Potser sí que hi ha gent que prefereix dissenys més carregats i d’altres més senzills, però això depèn més de la persona que no del lloc. Cada cavaller té el seu gust.
En el cas de la Junta de Ciutadella, hi ha més exigència pel component tradicional?
Sí, aquí tot té molt de pes i s’ha de respectar. Hi ha una manera de fer molt arrelada, i això també ho tens en compte quan treballes.
Amb tota aquesta feina, encara trobes espai per gaudir del procés?
Sí, perquè és una feina que m’agrada molt. De fet, disfruto més brodant que fent de modista. És una feina creativa, cada peça és diferent, i quan veus el resultat final… és molt satisfactori.
Què sents quan veus les teves peces ja a la festa?
— Fa molta il·lusió. Perquè saps que formes part d’alguna cosa molt grossa, encara que sigui des d’un segon pla. Veus el cavall, la gualdrapa, tot ben lluït… i penses: “Açò ho he fet jo”.
Enguany, amb tants encàrrecs de la Junta, encara és més especial.
És molta feina, però també molta satisfacció. No cada any tenc l’oportunitat de fer tantes peces per a la Junta. És un repte, però també un orgull.
