Itziar Lecea/Ciutadella – Entre barreres, gin amb llimonada, cavalls i records familiars, na Coloma Moll Llufriu i les seves filles , na Tonia i na Katerin, mantenen viva una de les tradicions més emblemàtiques del caragol de Santa Clara: obrir la casa perquè Sant Joan hi passi per dins. Ho fan des de fa més de dues dècades, adaptant-se als canvis d’una festa cada vegada més massificada, però sense perdre allò que per elles continua essent essencial: la família, la memòria i l’emoció de veure passar els cavalls des de casa.
Una casa amb història de caragol
Hi ha cases que, per Sant Joan, deixen de ser només cases. Durant dos dies, es transformen en una extensió del carrer, en refugi improvisat, en menjador compartit, en punt de trobada i en observatori privilegiat d’una festa que ho capgira tot. Al carrer de Ses Roques, a l’epicentre de l’acció del Caragol de Santa Clara, una d’aquestes cases és la de na Coloma Moll Llufriu, que des de fa més de vint anys obra les portes perquè la festa hi entri de ple.
Des de la finestra de la cuina veuen arribar els cavalls abans que ningú. Senten les peülles damunt les llambordes, el renou de la gent, les rialles i fins i tot les converses que pugen del carrer estret. “Aquí se sent tot”, diu na Coloma. I no ho diu amb queixa. Ho diu amb aquella barreja de resignació i orgull de qui sap que viu enmig d’un dels punts més emblemàtics de Sant Joan.
La història d’aquesta casa va començar molt abans de les barreres, dels controls i de les preocupacions actuals. Quan na Coloma va conèixer el seu home, en paco Benejam, la casa ja era de la família d’ell. Venien per Sant Joan a veure l’àvia i les filles encara eren petites. La casa era vella, molt diferent de la que és avui, i els cavalls hi entraven directament.
“Entraven per aquella porta i n’hi havia quatre aquí dins”, recorda. L’escala estava situada a un altre lloc i la distribució no tenia res a veure amb l’actual. Aquells primers anys, fer “entra” amb els cavalls era una cosa completament natural. La gent passava, entrava, sortia i la casa s’omplia de vida.
Quan la família es va quedar la casa, l’any 1997, la van reformar sencera. La inversió va ser gran i la decisió de quedar-se-la també va tenir molt de sentiment al darrere. “Ses dues filletes meues volien sa casa”, explica na Coloma. I així va començar una nova etapa.
El canvi de casa de festa a llar
L’any 1999 ja hi vivien. I va ser precisament aleshores quan van decidir posar barreres. Van ser de les primeres del carrer a fer-ho. La decisió no va agradar a tothom. Hi havia qui se’n reia o qui considerava que posaven massa límits. Però elles ho tenien clar. “Quan entraven els cavalls, entrava tothom darrere”, recorda na Coloma. La gent quedava dins la casa i no sortia. Alguns demanaven menjar des de les finestres, altres pujaven allà on no tocava. Amb els anys, la massificació va anar canviant la manera de viure la festa. “Sa gent d’aquí no ho fa”, puntualitza. Però reconeix que hi havia moments en què la situació es feia insostenible. Per açò van començar a protegir els espais de la casa i a limitar certes zones. D’alguna manera, es van avançar a les passes que l’Ajuntament va encetar l’any passat, demanant una revisió tècnica de les cases i tenint una assegurança per aquelles que deixen fer “entra” als cavalls. “Són mesures que ens semblen bé, perquè hem de ser conscients que no per tot és segur que entrin cavalls i gent, hi ha cases molt antigues aquí devora.”
Açò, però, no significa deixar de compartir Sant Joan. Ben al contrari. La seva casa continua essent una de les més concorregudes del carrer. La diferència és que ara tot està organitzat fins al darrer detall. Els preparatius comencen molts dies abans. A principis de juny ja elaboren el gin amb llimonada natural i el congelen. El llimoner de casa gairebé no basta per a tot el que necessiten. També preparen menjar amb antelació i omplen congeladors i neveres. La cuina es converteix en el centre neuràlgic de la casa. Allà es coordina tot. Elles mateixes elaboren els plats i els dolços: panets, pilotes, ensaladilla, sípia, dolços, ensaïmades, macarrons, tartaletes i moltes altres receptes que formen part del ritual familiar i la tradició santjoanera.
“Cada una fa lo seu”, expliquen. I aquesta frase resumeix perfectament la manera com viuen la festa: compartida, repartida i familiar. Hi ha fins i tot un plànol per recordar on va cada taula, cada barrera i cada estora protectora. Les estores van ser una altra de les grans decisions pràctiques. Primer van començar amb catifes velles, però amb els anys van acabar comprant protectors més resistents per salvar el terra de la llimonada, el sucre i el pas constant de gent.
Una festa que es fa entre tots
Perquè si una cosa han après després de tants d’anys és que Sant Joan exigeix una logística enorme. No només és el menjar o la beguda. També és l’aigua, el gel, les màquines de granitzat, les taules, els coberts, les neteges constants i la coordinació d’una casa que, durant dos dies, no descansa mai. “Hi ha moments que no podem més”, reconeixen entre rialles, na Tonia i na Katerin. I és que el carrer de Ses Roques viu la festa sense pauses.
El 22 de juny ja comencen els sopars al carrer. El 23 al matí, la casa ja torna a estar plena. I el 24 continua el mateix ritme. La gent entra, surt, s’atura una estona, xerra, beu un gin i torna a partir darrere la qualcada. Els amics dels fills, els nebots, la família i els coneguts converteixen la casa en una petita plaça interior. Però també hi ha moments íntims. Moments que només poden entendre els qui viuen Sant Joan des de dins.
Com aquell silenci breu del migdia del dia de Sant Joan, quan tothom és a missa i el carrer queda estranyament buit. O les estones assegudes a la cuina, mirant passar els cavalls des de la finestra que, segons els habituals, té una de les millors vistes del carrer.
Na Coloma recorda amb freqüència el seu home, que gaudia especialment dels berenars multitudinaris que organitzaven abans. “Ell disfrutava molt”, diu. Quan va morir, van decidir deixar de fer aquells grans àpats. Era massa feina i, sobretot, faltava qualcú important. Així i tot, la casa continua plena de records.
Herència del camp
Sant Joan, per elles, no és només una festa. És una herència emocional. Na Coloma ve d’una família molt vinculada al camp i als cavalls. Son pare havia colcat de jove. Dos dels seus germans també ho havien fet i encara avui continuen vinculats a la festa. A casa seva, Sant Joan es vivia amb devoció. “La meva mare deia que li sabia greu morir-se per no veure Sant Joan”, recorda.
Aquella generació sortia a veure els caragols pels carrers sense empentes ni aglomeracions impossibles. Ara, en canvi, elles mateixes reconeixen que hi ha llocs on ja no gosaen anar. El caragol des Born és el gran exemple. “Ja no hi passes”, diuen. La massificació ha canviat completament la manera de moure’s per la festa. I açò els preocupa especialment per la gent gran.
Des de la seva finestra de Ses Roques veuen desfilar avis, famílies amb fillets petits i persones que ja no poden arribar al centre de la festa. Per açò defensen que s’hauria de pensar més en els residents i en la gent major. “Abans podíem anar per tot. Ara hi ha carrers on és impossible passar”, expliquen.
Tot i les crítiques, però, l’estima per Sant Joan continua intacta. Na Coloma ho diu clar: “Som molt santjoaneres”. Les filles ho viuen cadascuna a la seva manera, però totes coincideixen que la festa té sentit sobretot pel que representa la família. No és només veure els cavalls. És estar juntes. És repetir els rituals de cada any. És preparar la casa entre totes. És veure arribar els nebots. És compartir dues jornades d’intensitat absoluta. “És una vegada a l’any”, repeteixen.
I potser és precisament açò el que explica que, malgrat el cansament, les barreres, les crítiques i els excessos, continuïn obrint les portes. Perquè al carrer de Ses Roques, darrere cada cavall que passa i cada gin servit, hi ha una família que fa dècades que sosté una manera molt concreta d’entendre Sant Joan. Una manera més íntima, més domèstica i més humana. Una manera que encara resisteix a la massificació.
