C.M./Ciutadella – Jaume Marquès Ramis (Ciutadella, 1944) és un d’aquells santjoaners que han viscut la festa des de dins i amb una intensitat poc habitual. Caixer Fadrí durant el bienni 1968-69, amb Simón de Olivar Despujol com a Caixer Senyor, forma part d’una generació que va viure Sant Joan amb una forta càrrega de tradició, ofici i emoció, en uns anys en què la festa es transmetia sobretot de boca en boca i de vivència en vivència. En aquesta entrevista, Marquès Ramis repassa records, anècdotes i moments que expliquen no només la seva trajectòria dins la festa, sinó també l’evolució de Sant Joan i el vincle profund que encara avui manté amb la celebració.
Què recordau de la vostra experiència a la festa com a Caixer Fadrí?
No havia qualcat mai dalt un cavall, però vaig tenir la gran sort que mon pare va conèixer un home que anava molt darrere els cavalls, un home que cada any ensenyava cavalls i els treia per primera vegada a la festa. Li deien en Toni “Es Gris”. Me’l van presentar i em van dir que ell m’ensenyaria. I jo, com que no tenia cavall ni sabia on havia d’anar, el Caixer Senyor em va dir que a ses Fonts Rodones n’hi havia un i que el podia anar a veure si volia. Amb aquell home vaig anar a ses Fonts Rodones a treure el cavall. Em van pujar dalt el cavall, el cavall va prendre a córrer i jo, com un indi aferrat a ell, vaig saltar dues tanques fins que l’amo el va poder aturar. Quan vaig davallar, el Caixer Senyor me va demanar com havia anat, i jo li vaig dir que miràs ses meves mans, plenes de cabells. I ell me va respondre: “Cabells? Aaaai, açò són rinclins, no són cabells”.nmI aquell home encara me va dir: “Jaume, açò no és un cavall per a un Caixer Fadrí”.
I què va passar?
Vam anar a veure un altre cavall, però només pujar-hi va pegar un bot cap amunt i ja me van dir que aquell tampoc no era per a jo. Després vam anar a Son Bou, on hi havia un cavallet que estava molt bé. Vam anar a veure l’amo a Alaior, a la barberia, i me va dir que valia dotze mil pessetes. Jo li vaig dir que el diumenge següent li donaria resposta, però quan hi vaig tornar ja l’hi havia venut a un altre que havia vengut amb noltros. Més endavant vam anar a un lloc de Ferreries i allà en vam trobar un altre. Jo cobrava sis mil pessetes a la Firestone i el cavall en valia catorze mil. Dubtava molt, perquè estava arreplegant per casar-me, però me van convèncer dient-me que, encara que hagués de fer un sacrifici, el compràs. I així ho vaig fer. Al principi el vaig tenir a una cotxeria d’un cosí meu, i hi anava cada dia a donar-li menjar. Però després el vaig dur a s’hortal d’uns parents i al cap d’un mes el vaig haver d’anar a cercar perquè estava magre que pudia; només li donaven canya verda i el cavall estava que es moria. Més endavant, en Joan Hernandis, que era regidor i director de la Banca Catalana, me’l va demanar per sortir per Sant Antoni i el va dur a entrenar al lloc de Sant Nicolau.
Vau sortir per Sant Joan amb aquest cavall els dos dies?
Sí, els dos dies, però després me va passar una altra cosa. Va arribar Sant Antoni, n’Hernandis se’l va endur i, quan jo hi anava a veure’l a Sant Nicolau, vaig acabar fent una proposta a l’amo: que ell me mantingués el cavall tot l’any, jo vindria allà a entrenar-lo, me l’enduria per Sant Joan i, tres dies després d’haver acabat la festa, li regalaria el cavall. Ell me va dir que l’havia provat per llaurar i que anava bé, i així mateix vam fer el tracte.
“Vaig dur el meu cavalls a s’hortal d’uns parents i al cap d’un mes el vaig haver d’anar a cercar perquè estava magre que pudia; només li donaven canya verda i el cavall estava que es moria”
Se’l va quedar?
Li agradava, el cavall, i jo ja estava tranquil, perquè pensava que, si no, em fotria els mobles i no em podria casar. Jo vaig davallar del cavall dia 24 de juny i dia 1 de juliol ja me casava. Va venir tot molt seguit. La buldrafa va ser una casualitat. Una dona me va dir que en tenia una de nova, sense estrenar, perquè el sogre s’havia mort i ja no l’havien feta servir. Feia tres anys que la tenia guardada, però estava nova. Li van posar les meves lletres i la vaig comprar. La sella me la va brindar en Perosco, el seller; un altre me va vendre el mos, un altre els guarniments… i, amb una paraula, tot va acabar sent meu. Açò sí, vaig haver de demanar doblers i tot perquè, si no, no em podia casar. L’any següent, per Sant Antoni, torna a venir n’Hernandis i me demana si li deixaria una altra vegada el cavall, perquè un company seu havia de sortir i no en trobava cap. I jo li vaig dir que el cavall ja no era meu, que era seu. Ell no entenia res, perquè l’amo no li havia dit res del tracte. Quan va acabar, a l’agost, el pagès va anar al carrer.
Canvia molt viure Sant Joan des de dins de la qualcada de viure’l a peu de carrer?
Molt. Jo era un esvalotat en terra i dalt el cavall també ho vaig ser. Al caragol des Born me vaig exaltar tant que vaig agafar la bandera i vaig acabar com un cowboi. Sentia que me deien: “El cavall l’has de dur a la música!”, i jo l’hi duia encara més. El tenia molt dominat i ens enteníem perfectament. El mestre Carretero me deia: “Hi pujaràs tu, aquí dalt!”, perquè quasi quasi vaig pujar damunt la música. I ell es va retgirar i tot, mentre els músics miraven com dient: “I aquest ara què fot?”. En Fernando Cortés, que era molt santjoaner, estava ben enmig des Born. Se me va atracar i me va dir que la bandera no s’alçava per res. Me va fotre una escandalera davant tothom, i jo li donava el cul del cavall perquè no s’atracàs més. Me va caure un bon paquet, però jo aquell caragol des Born el vaig disfrutar com un boix.
El vostre pare, Domingo Marquès, va explicar duarnt molts anys la vida ciutadellenca, i també Sant Joan. Vau aprendre abans la festa com a tradició familiar o com a relat periodístic?
La festa la vaig aprendre a casa. Mon pare me la va inculcar molt, perquè per ell Sant Joan era el millor de tot. Sempre duia una americana amb les butxaques molt grosses i les portava plenes d’avellanes. Quan passava per una finestra o per un portal, en tirava grapats, i la gent ja el coneixia perquè deien: “Són plenes, les que tira aquest!”. Ell les tirava plenes perquè deia que antigament es feia així, i va voler mantenir aquella tradició. Supòs que us deveu recordar del seu llibre, Un fabiol qui ralla. Jo, de jove, com que era bastant esvalotat, me vaig dur molt amb en Tòfol Pistola i amb en Bep Bou, que se cuidava de s’ensortilla. La prova són tots els trossos de carota que vaig arribar a aconseguir.
“Al caragol des Born me vaig exaltar tant que vaig agafar la bandera i vaig acabar com un cowboi. Sentia que me deien: “El cavall l’has de dur a la música!”. El mestre Carretero me deia: “Hi pujaràs tu, aquí dalt!”, perquè quasi quasi vaig pujar damunt la música”
Què signifiquen per vosaltres aquests trossos de carotes?
En aquell temps jo açò ho havia vist, però jo no ho vaig fer mai. Un agafava un tros de carota i un altre hi anava i li deia: “Te’n don dues-centes pessetes”, i li comprava el tros. O en canviava un de més gros per un de més petit, perquè de vegades amb dos o tres d’aquests trossos feien la carota sencera. N’hi havia que compraven i tot, però jo mai no en vaig comprar cap ni tampoc en vaig vendre cap. Una altra cosa que vaig fer molts anys va ser pujar les astes d’Es Pla cap a l’Ajuntament. I també vaig dur aigua a l’Ajuntament, perquè llavors no n’hi baixaven. Jo hi anava amb una garrafa i gots de plàstic i servia aigua a tots els membres del consistori. Sempre havia duit aigua de pluja de ca la sogra. Un any, quan arrib al Pla, dic: “I on és l’aigua?”. I veig que un s’havia rentat les mans, l’altre… i l’aigua havia desaparegut. Me’n vaig anar a la font de rentar que hi ha al Pla, i vaig omplir la garrafa. I un me va dir: “Ho mataràs tot, l’Ajuntament!”. I jo pensava: si l’aigua hagués estat verinosa, s’haurien mort tots.
Quin és el record més espectacular i important que teniu de la festa de Sant Joan?
Es Dia des Be. El moment més emocionant va ser quan em van entregar la bandera a ca’s Caixer Senyor, com qui diu, per primera vegada. Per a mi, aquell va ser el símbol més important i emocionant de tots, i després, entrar dins les cases. Per portar la bandera no podia saludar com calia, però tothom m’hi feia molt de cas. En cada visita es veia l’atenció amb què la gent esperava la comitiva des Be i la importància que tenia aquell moment per a tothom.
La festa té una dimensió social molt important: classes, representació d’estaments, llocs, llinatges… Creieu que els ciutadellencs encara tenen aquest rerefons o avui es viu més com un gran esdeveniment popular?
Sí, però això no sempre s’ha respectat. Per exemple, segons la tradició, el Caixer Fadrí ha de ser dos anys menestral i dos anys del camp, però menestral de ver, no un escrivent d’un banc. Això s’havia respectat bastants anys, però n’hi va haver que no. També hi ha hagut gent casada que ha volgut ser Caixer Casat sense tenir l’origen menestral que tocava. En el meu cas va passar perquè qui havia de sortir sí que havia fet de sabater, però ja no en feia, i aquell matí no va sortir, així que el va substituir un altre que ja havia sortit, amb calçons negres. Quan el Caixer Senyor el va veure passar per davant ca seva, li va dir de tot, perquè era molt rigorós amb la tradició.
“Un any, quan arrib al Pla, dic: “I on és l’aigua?”. Havia desaparegut. Me’n vaig anar a la font de rentar, i vaig omplir la garrafa. I un me va dir: “Ho mataràs tot, l’Ajuntament!”. I jo pensava: si l’aigua hagués estat verinosa, s’haurien mort tots”
Què en pensau de les diferents polèmiques que hi ha hagut al llarg dels últims anys?
Jo crec que s’ha de seguir respectant l’origen, però el que passa és que hi ha coses que han canviat: els Caixers Senyors ja no són els mateixos que hi havia fa un temps. I me referesc sobretot als doblers, perquè la festa costa doblers.
Set-cents mil euros, segons les dades que ha fet públiques l’Ajuntament…
Una de les primeres coses que va assumir l’Ajuntament van ser els focs, que fins aleshores els pagava el Caixer Senyor. En Tòfol Pistola s’encarregava d’anar a tots els nobles a arreplegar els doblers. Amb labeguda passava igual: hi havia un ranxo d’aludes i de dolces. Els dolços cada any els posava un sucrer diferent: un any ca’l Diamante, un altre en Joan Coll, un altre La Sin Nombre…
Durant anys Sant Joan s’ha anat convertint també en imatge, televisió i reclam exterior. Què es guanya i què es perd quan una festa tan íntima passa a ser observada per tothom?
Hi va haver una vegada que van treure uns cartells de la festa on posava “festa d’interès turístic nacional”, i sé que mon pare hi va intervenir molt perquè es llevàs això. Un altra de les coses que no em van agradar gens va ser quan van posar cartells a la Contramurada recordant que no s’hi aparcassin els cotxes perquè s’hi havia de celebrar “la guerra de les avellanes”. Això de “la guerra de les avellanes” em va indignar molt.
Què trobau que es perd amb les retransmissions de la festa?
L’emoció que un sent quan està dins una casa i veu passar el cavall i els al·lots que són a una finestra volen fer sa capadeta, això no es pot sentir mirant la festa per la televisió.
El vostre gran amic, el baríton Joan Pons, sempre ha transmès una menorquinitat molt profunda, fins i tot damunt els grans escenaris internacionals. Quan parlau de Sant Joan, què representa la festa per ell?
A mi en Joan Pons m’ha ajudat molt a la vida, i és el padrí d’una de les meves filles. Cada any per Pasqua li regalava una bona mona. Ell ha sabut venir de l’altre cap d’Itàlia per fer només tres hores aquí. Un any, jo i en Tiago Taltavull estàvem a la barra d’un bar i ens el vam trobar darrere noltros. Un altre any no va poder estar disponible perquè el matí de Sant Joan va haver d’anar a l’hospital. Jo hi vaig anar el capvespre i li vaig dur una canya i una lladriola; ens vam emocionar tots dos.
Sant Joan és sobretot una festa d’emoció, de memòria o d’identitat?
D’emoció, sí, però també d’identitat i de sentir-se ciutadellenc. Amb tot i això, a mi no m’agrada gens això que fan alguns de cantar “Boti, boti, boti, maonès el que no boti!”. L’any passat vaig veure una escena que també he vist a altres festes per tot Espanya. No sé què ha passat amb les festes, però hi havia un grup que cantava “Pedro Sánchez, h… de p…!” davall ses Voltes. Per favor, al·lots…
Els que heu tingut un càrrec dins la Junta de Caixers sovint dieu que després ja no podeu mirar la festa igual. En el vostre cas, què és el que va canviar, definitivament?
El més polit de formar part de la Junta de Caixers és l’amistat que s’agafa amb els altres. Abans i després de les festes, anam a dinar a casa d’un, a casa de l’altre… L’amistat que arribes a tenir amb els membres de la Junta és el més polit de tot.
“Un altre any en Joan Pons no va poder estar disponible perquè el matí de Sant Joan va haver d’anar a l’hospital. Jo m’hi vaig presentar el capvespre i li vaig dur una canya i una lladriola; ens vam emocionar tots dos”
Ara que la festa també és debat entre tradició i modernitat -seguretat, massificació, turisme, xarxes socials-, què us preocupa més del futur de Sant Joan?
Moltes coses. Per exemple, no entenc perquè van llevar la Junta Municipal de Sant Joan. Es reunia sovint i sempre hi havia coses a arranjar, Una de les coses que vaig solucionar va ser que hi va haver uns anys que, per Santa Clara, a moltes cases hi havia una barra perquè no hi entrassin els cavalls. Doncs bé, jo vaig anar casa per casa a demanar el motiu. N’hi havia que deien que tenien un soterrani, d’altres que eren cases antigues enrajolades i tenien por. Jo vaig proposar posar uns taulers, i vam aconseguir que l’Ajuntament enviàs el fuster i pagàs els taulers perquè els cavalls poguessin entrar. Va ser una feinada, però es va aconseguir. Una altra cosa que vaig fer amb en Josep Carretero, amb el seu permís, va ser anar a les cases on entraven els cavalls i regalar un sac d’avellanes, perquè s’estava deixant de tirar-ne per Santa Clara.
Amb l’edat hi ha moltes coses que ja no es poden fer, per exemple agafar els trossos de carotes que tant us agradava agafar. Quines coses us agrada encara fer i féu cada any?
Hi ha molts moments. Per exemple, sempre havia anat a veure les sortides; ara ja no hi vaig perquè havies de córrer, i aquest costum també el van seguir les meves filles. Anar a veure sortir el Caixer Fadrí, el Caixer Casat o els caixers pagesos és molt emocionant, sobretot la primera sortida que fan a la festa. Encara que avui dia alguns surten des de fora del poble, jo això ja no ho puc seguir. Però encara m’agrada anar a veure sortir el Caixer Fadrí o a veure com li entreguen la bandera. Som molt sensible i aquests moments encara m’emocionen molt.
