Bep Al·lès – Les Festes de Sant Joan de Ciutadella perden enguany, aquest 2026, una de les figures que millor van representar els anys que participà a la colcada l’esperit autèntic de la pagesia menorquina i l’ànima més noble de la nostra celebració. Sebastià Taltavull Fedelich, Caixer Pagès de Tramuntana del bienni 1992-1993, ens ha deixat, però el seu record quedarà per sempre gravat dins la memòria col·lectiva de tots aquells que estimen Sant Joan.
En Sebastià no va ser només un caixer pagès. Va ser un home profundament arrelat a la terra, a la tradició i a la manera de viure menorquina. Un pagès de So n’Angladó que parlava amb senzillesa, amb humilitat i amb aquella serenor pròpia dels homes que han crescut estimant els cavalls, el camp i les festes viscudes des de petit.
Quan l’any 1992 va assumir el càrrec de Caixer Pagès de Tramuntana, ho va fer amb una emoció sincera. Ell mateix reconeixia que ser caixer era una il·lusió que l’acompanyava des de la infantesa, perquè Sant Joan no era només una festa per a ell: era una manera d’entendre la vida. Ho havia viscut dins la família, amb devoció i respecte, i sentia que ser membre de la Junta de Caixers era un honor immens.
Aquells que el van conèixer recorden especialment la seva manera de ser: propera, amable, oberta a tothom i sempre disposada a conversar. Mai cercava protagonisme. Preferia escoltar abans que parlar, però quan ho feia transmetia autenticitat. Era d’aquelles persones que feien poble, que ajudaven a mantenir viu l’esperit més genuí de Ciutadella.
Com a caixer, Sebastià Taltavull va destacar per la seva elegància damunt el cavall i pel profund respecte que mostrava cap a cada acte de la festa. Entenia Sant Joan com un patrimoni viu que calia preservar amb responsabilitat. Defensava la pagesia, el paper dels cavallers i la importància de mantenir intactes les essències d’una celebració que passa de generació en generació.
Qui el va veure qualcar encara recorda la seva figura serena entrant entre la multitud, amb aquella combinació de fermesa i calma que transmeten els bons cavallers. El cavall, la gent i la música formaven part d’un mateix sentiment que ell vivia intensament. No cercava lluïment personal; cercava honorar la festa.
En les entrevistes publicades durant aquell bienni de 1992/93 als Iris de Sant Joana, ja es percebia la seva sensibilitat especial cap als cavalls i cap a la responsabilitat que implicava representar la pagesia de tramuntana. Parlava de la necessitat de fer compatible la passió de Sant Joan amb la seguretat, el respecte i l’ordre. Sempre amb sentit comú, sense estridències, però amb conviccions fermes.
També destacava pel seu amor profund als animals. Preparava els cavalls amb estima, cuidant cada detall perquè lluïssin en els dies grans. Per ell, el cavall no era només part de la festa: era company de vida, símbol d’una cultura i reflex de la noblesa del camp menorquí.
Més enllà del bienni que li va tocar ser caixer pagès, Sebastià Taltavull va continuar sent, tota la vida, un home compromès amb Sant Joan. Sempre present, sempre atent, sempre defensant les tradicions amb prudència i estima. Formava part d’aquella generació de pagesos, que malgrat ja no podien participar a Sant Joan, entenien que les festes no són només espectacle, sinó identitat, respecte i comunitat.
La seva mort deixa un buit entre familiars, amics, cavallers i totes les persones que van compartir amb ell moments de festa i de vida. Però també deixa una herència valuosa: la d’un home bo, fidel a les seves arrels i enamorat de Ciutadella.
Quan aquest juny torni a sonar el flabiol pels carrers de la ciutat i els cavalls tornin a alçar-se entre la multitud, molts recordaran Sebastià Taltavull. El recordaran amb emoció, amb gratitud i amb aquell respecte reservat als qui han sabut honorar Sant Joan amb dignitat.
Perquè hi ha persones que passen per la festa… i n’hi ha d’altres que acaben formant part de la seva història. I en Sebastià, sens dubte, ja és història viva de Sant Joan.
