“Totes les ciències de l’home, també les arts i totes les tècniques que en provenen, troben símbols en el seu camí. Per això han de conjugar esforços per a desxifrar els enigmes que aquests plantegen…Poc és dir que vivim en un món de símbols: un món de símbols viu en nosaltres” ( Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier, doctor en teologia)
Dels orígens de la festa de Sant Joan en coneixem ben pocs detalls. Tot i els esforços d’historiadors i d’investigadors locals, es fa molt complicat trobar documentació referida a la celebració d’abans del 1558, “s’any de sa Desgràcia” quan Ciutadella va ser arrassada i els seus habitants morts o captivats pels turcs. Però sí que hi ha indicis suficients que permeten datar l’inici de la festa en algún moment del segle XIV, quan Menorca va ser reorganitzada pels conqueridors catalano-aragonesos, adaptant-la a les necessitats de la nova societat cristiana.
Ja sabeu que no hi ha discussió sobre el fet que la festa de Sant Joan de Ciutadella es justifica per l’existència d’una obreria amb seu a l’ermita de Sant Joan de Missa, construida pels conqueridors a principis del segle XIV. Els obrers de la dita obreria celebraven el seu patró Sant Joan, reunint-se a l’ermita per a venerar el Sant i demanar-li ajuda i protecció.
Amb el temps, una celebració senzilla, estrictament privada, reservada només als cavallers membres de l’obreria, va anar creixent, incorporant algunes activitats que completaven la festa i, alhora, la feien més visible als ulls del poble. Fins que es va definir tal com avui la coneixem.
No sé si els historiadors i els investigadors locals compartiran aquesta sospita que us vull compartir: que els primers cavallers participants a la festa de Sant Joan, fossin membres d’una obreria o de qualsevol altre grup organitzat, havien de superar unes proves i acceptar unes regles concretes abans de ser admesos i poder compartir tot allò reservat només als membres del grup. És com funcionen encara, avui dia, les ordres iniciàtiques i cavalleresques existents en el món.
Amb que descansa aquesta sospita? Quines proves puc aportar per a recolzar-la?
La primera i més important: el Sant que veneren, Sant Joan, considerat patró de totes les ordres iniciàtiques occidentals.
La segona: alguns dels actes que formen part del Protocol de la festa: La pregària de Vespres que se celebra el dissabte de Sant Joan a l’ermita de Sant Joan de Missa. Allà es reparteix la llum entre els membres de la qualcada, un repartiment simbolitzat per les espelmes enceses, portades per cada caixer i cada cavaller present en el temple. És el que fan les ordres iniciàtiques a la seva celebració solsticial, el mes de Juny, coincidint amb la festa de Sant Joan Baptista.
La tercera: La beguda servida a ca’l Caixer Senyor en acabar la jornada. Tots els caixers i cavallers en una mateixa sala, sense ningú extern, amb el fabioler fora, a la porta, vigilant l’accés.
La festa de Sant Joan de Ciutadella ha patit molts canvis en tants de segles d’història. Però ha sabut conservar els elements que la fan extraordinaria. No, no son els jaleos o els caragols. Ni tan sols els espectaculars jocs des Pla. Allò que fa extraordinaria la festa de Ciutadella és la capacitat de transmetre, de manera inconscient però constant, una simbologia esotèrica tan rica que la converteix en un autèntic manual de transformació espiritual.
Caixers i cavallers vestits de blanc i de negre. Cavalls amb estels i miralls al front, amb cors i creus al pit. Una canya verda a les mans, després d’haver rebut la llum a Sant Joan de Missa. Tres voltes a cada caragol, dibuixant una espiral. S’Homo des Bè, la bandera amb la creu de les vuit puntes, el Llibre de ses Set Sivelles, on diu la tradició que es guarden els protocols de la nostra festa… Objectes i figures corrents, que ens hem acostumat a relacionar amb la nostra festa, que ens resulten conegudes i properes justament per aquesta presència festiva, però que guarden també un missatge ocult, reservat per aquells que vulguin aprendre a llegir els símbols.
És d’admirar la pagesia. Seguint l’escola dels pares, els fills han fet el mateix i ho han ensenyat als seus. Així s’ha transmès fins aquí. El problema vindrà si ens deixam endur par la moda de la innovació, si santifiquem la novetat introduïnt o modificant un d’aquests elements simbòlics. I ja hem vist algunes variacions perjudicials. Per exemple, cavalls que porten una creu al front. La creu, si de cas, ha d’anar al pit del cavall. Al front, un estel o un cercle amb un mirall al mig.
Si no es fa així, si es canvia, el símbol ja no servirà al propòsit que té perquè el seu significat depèn també del lloc on està ubicat.
No costa gaire seguir el costum i és necessari mantenir la transmissió. Qui som noltros per interrompre-la? En temps de furia com els actuals, és molt fàcil deixar-se endur per la moda i valorar només l’envoltori. Vivim en la superfície i no ens atrevim a anar més enllà. Però, si ens estimam la nostra festa, si ens emocionam quan sentim es tambor i es fabiol o quan sona es Jaleo, o quan veim la il·lusió en els ulls d’un fillet que fa sa capadeta, hem de procurar que la transmissió perduri. Tal qual l’hem rebuda.
Agraït de cor als qui feis que la festa perduri, vull desitjar a tothom un molt bon i profitós Sant Joan!
