C.M./Alaior – Xisca Riudavets Guardia (Alaior, 1953) és una de les cares més conegudes i estimades del municipi. Alaiorenca “feta i dreta”, forma part des de fa una dècada de la junta del Club de Jubilats i Entitat Cultural d’Alaior, entitat que actualment compta amb 1.245 socis. Des de l’abril de 2022 n’és la presidenta, liderant una junta formada íntegrament per set dones. Abans d’assumir la presidència, va exercir com a tresorera, demostrant sempre un fort compromís amb la vida social i cultural del poble. Riallera, positiva i enèrgica, Xisca Riudavets transmet vitalitat i implicació en tot allò que fa, convertint-se en un referent dins la comunitat.
Presidiu una junta formada exclusivament per dones. Tan malament fem les coses els homes?
Ara us ho diré: som tot dones perquè els homes no volen fer feina. N’hi han entrat un parell, però al cap de poc temps se n’han anat, perquè preferien dedicar-se a altres coses. Així, al final, hem quedat només les dones. Però, si us he de dir la veritat, en aquest sentit tampoc no els hem de menester [rialles]. El que sí que tenim és una llista de voluntaris i voluntàries que ens donen un cop de mà; per exemple, a l’hora de col·locar les taules i les cadires quan organitzam un sopar amb molta gent. Sempre trobam bona gent alaiorenca disposada a ajudar-nos.
1.245 socis… Déu ni do…
Cada dia passen per aquí unes tres-centes persones. A Alaior hi ha molta gent gran. A partir dels vuitanta anys ja no paguen quota, però continuen sent socis fins al final de la seva vida. En tenim un de cent anys i un altre de noranta-vuit… Si haguéssim de sumar tots els anys que acumulam entre tots els socis, arribaríem ben bé als tres mil!
Quin paper juga dins Alaior el Club de Jubilats?
Nosaltres apostam molt perquè la gent que està tota sola no visqui en soledat, que sàpiga que aquí té un espai obert gairebé tot el dia -només tancam al migdia. Al vespre tancam a les vuit i mitja, i els dissabtes també obrim. Feim bingo, ball i tota casta d’activitats, sempre amb la idea que ningú que se senti sol a ca seva hagi de quedar-hi. Estar amb la gent, compartir estones i xerrar dóna vida; fins i tot, diria que ajuda a viure més anys, segurament.
El gran enemic de la gent gran és la soletat?
Sens dubte. I també la tristesa. Tenim una psicòloga, Eulàlia Torrà, que ve de manera totalment desinteressada. Fa dos grups cada quinze dies. Hi ha gent, per exemple, que ha perdut un fill o el marit fa poc i no sap ben bé com gestionar-ho. En Lluís López Camps també hi ve de manera voluntària. Té cinc grups, amb unes vuitanta persones en total. Ensenya els socis a fer servir el telèfon mòbil, perquè molta gent gran només l’empra per telefonar i rebre cridades.
És el que se’n diu la “bretxa digital”…
I no cobra res, ni un cèntim. I sempre que el necessitam, si tenim algun problema amb els aparells, ve a ajudar-nos.
Quines activitats tenen més èxit entre els socis?
Els concerts tenen molt d’èxit. Per exemple, al novembre feim el “Novembre Cultural”, amb quatre o cinc actuacions. També organitzam quatre o cinc xerrades o conferències, segons com es presenti el mes. I la sala sempre s’omple. També funcionen molt bé les activitats que organitza la Fundació “la Caixa”, com la gimnàstica -que és gratuïta i a la qual, curiosament, només s’hi apunten dones-, el programa “Com viure bé i sentir-se millor” o el teatre, amb Maria Alcázar.
Aquí tampoc no n’hi ha cap home?
Ni un. A gimnàstica tampoc. N’hi havia un, però ara ja no sé si hi va; crec que només hi va qualque capvespre.
És a dir, que les dones sou moltíssim més actives…
Moltíssim més. Abans que jo entràs a la junta, ara fa deu anys, tots els presidents havien estat homes. El club és a la plaça des Ramal des de fa quaranta anys, però abans havia estat en una cotxeria del carrer Baixamar i en una altra del mateix carrer des Ramal. Nosaltres no tenim la mar, però tenim un carrer que es diu “Baixamar” [rialles].
Quines altres activitats féu?
Per exemple, en Bep Macián Mercadal ens ensenya a navegar per internet. També feim ball en línia, gimnàstica musical i lectura en veu alta.
Quines noves activitats o serveis heu incorporat els darrers anys?
A mi em preocupa molt la cultura, però m’adon que segons què organitzem, no sempre té tant d’èxit. Ara bé, quan feim xerrades de futbol, la sala s’omple d’homes. Les altres activitats, en canvi, atreuen sobretot dones. La nostra és una junta completament democràtica. Som tot dones, molt bones amigues, i sempre decidim les coses entre totes. Dins la junta està prohibit xerrar de tres coses: religió, política i futbol. Una s’encarrega d’organitzar la trobada amb els jubilats des Migjorn, na Benny es compromet a fer “banyetes”, n’Olivia porta crespells, na Magdalena porta patates i olives, i així successivament.
Com valoren els socis la possibilitat d’aprendre noves tecnologies o participar en tallers de memòria o lectura?
Hem fet tallers de memòria i de lectura, activitats que els socis valoren moltíssim. Per exemple, també hem organitzat trobades intergeneracionals amb els joves de l’institut. Vénen aquí amb les feines que els han donat i les fem plegades. L’altre dia vam fer una xalada molt grossa. Estimular la memòria és molt important, perquè a mesura que passes els anys, un dia notes que entres al bany a buscar alguna cosa i, quan hi ets, ja no recordes què havies d’agafar. Els homes solen jugar a tort, a dòmino i a truc, mentre que les dones juguen a rummi -que exigeix pensar una mica més- i a brisca. Fins fa poc, una sòcia de 99 anys hi jugava cada dia. I són unes quantes les que hi continuen jugant.
Què féu per fomentar la participació dels socis o sòcies que tenen més problemes de mobilitat o salut?
És una cosa que, essent només set a la junta, resulta molt difícil de fer. Si notam que hi ha algú que venia i ara no hi és, ens preocupam i trucam, però no podem fer-nos càrrec com a cuidadors. De vegades m’agrada compartir aquesta frase: “Si estàs tot sol, vine al club, que t’ajudarem…”. El que sí que podem fer és avisar l’Ajuntament, però no ens en podem fer responsables directament.
Com es financia el club i quines dificultats, si n’hi ha, comporta?
Els socis paguen dotze euros a l’any, un euro al mes, però n’hi ha molts que no paguen perquè a Alaior tenim una taxa de gent gran com no hi ha en cap altre indret de Balears. Per fer-vos-en una idea, gairebé la meitat dels nostres socis superen els 85 anys. D’altra banda, tenim l’Ajuntament. Fins ara ens donava 3.000 euros, i ara ens n’ofereix 4.000. A més, hi ha la partida que envia el Govern Central al Govern balear, que és qui la reparteix i ens arriba a nosaltres. Reparteix una quantitat fixa per cada club i un percentatge segons cada soci, perquè, és clar, no és el mateix Fornells o Es Mercadal que Maó o Ciutadella. Per cert, enguany encara no ens han donat res. I si no has gastat aquesta quantitat durant tot l’any, l’has de retornar. El mes que ve tenim una reunió i és el primer que hem de tractar, perquè si no ens arriba la subvenció, ens quedarem sense doblers.
Quin paper té el club en les festes i celebracions locals, com Sant Llorenç?
Totes les activitats que organitzam les feim aquí, perquè si no, tots aquells socis que van amb carret no hi podrien participar. Quan arriba Sant Llorenç, feim una xocolatada i una torrada a la plaça des Ramal, on solen reunir-se unes dues-centes vuitanta o tres-centes persones. Per Sant Antoni també fem una torrada, i per Carnaval fem una xocolatada el Dijous Jarder. El dilluns -que a Alaior es fa molta festa- organitzam un sopar. A més, feim un dinar el darrer diumenge de cada mes. Ara mateix, estem planejant anar a sa Penya de s’Índi per veure com fan una sitja. També tenim en marxa excursions a la pedrera de Santa Ponça, al barranc d’Algendar i al Parc Natural d’Es Grau.
Quins recursos creieu que fan falta al club?
Quan anam a fer aquestes excursions, contractam la Creu Roja i ve una ambulància que ens acompanya per tot arreu. Feim, per exemple, l’excursió de primavera, que ens porta al Toro a berenar. L’últim cop hi va haver algú que es va marejar i va haver de ser atès. Jo sempre dic el mateix: a cada poble hi ha un ajuntament, una església, una caterva de bars… però el que no hi pot faltar mai és un geriàtric. Tant és si és més gran o més petit. I hi ha d’haver un club de jubilats on la gent gran, que ha treballat tota la vida, que ha ajudat a pujar els més joves i que fins i tot ha passat dificultats, es senti estimada. L’ideal seria no haver d’anar sempre a demanar i a fer reunions per obtenir finançament. Sembla que de vegades fins i tot mendiguem els doblers. I ni això hauria de passar: el que ens donen és ben merescut.
Què diríeu a una persona gran que està a casa pensant en fer-se sòcia del club però encara no s’hi ha atrevit?
Com solec escriure: “Amics i amigues: si esteu sols, una mica tristos, sense saber què fer, veniu al club, ho passareu genial, tenim moltes activitats. Podeu venir a jugar a les cartes, a dòmino, escacs, dames, rummi i llegir el diari, a fer un cafè o només a mirar i passar una estona. Estar amb gent, parlar, riure, et dona vida. Aprofitau-la”.
Quins objectius o projectes de futur teniu per al club per als pròxims anys?
Mirau: aquí a dintre som la presidenta, però quan pos un peu a fora, sóc na Xisca Riudavets i tenc les meves idees. El que jo vull és un geriàtric com Déu mana.mQuan hi va haver aquella aigüada, quan vaig veure aquells guàrdies civils baixant la gent amb les seves camises blanques i aquell fred [s’emociona], perquè aquí a dalt l’aigua vessava per tot arreu… No podem posar pegats. Fer un geriàtric com cal, a dia d’avui, hauria de ser la prioritat d’aquest poble.
Hi ha alguna anècdota o record que us vingui al cap d’alguna activitat o excursió recent que demostri l’esperit del club?
Tal vegada un dels dies que més record és aquell en què se’m va ocórrer donar un pergamí a tots els socis que havien estat presidents. Va venir tanta gent i ho van agrair tant, que és una de les coses de les quals guard el millor record. Projectes de futur? És gairebé impossible fer més del que ja feim, pels doblers que tenim i per l’espai de què disposem. Quan tens una edat, de projectes de futur no en fas gaire, més enllà de viure el dia a dia.
