Aquell conte, fruit de la saviesa popular, sabia utilitzar la paraula i els gestos amb una gran mestria. Jugava amb els silencis i els ritmes alternant la gràcia i les emocions. Pertanyia al gènere del conte literari, transmès per mitjà de l’escriptura. Sabia que ell no havia estat el primer i que els contes ja existien en temps de l’Antic Egipte. S’afanyava a fer gaudir a totes les edats i procurava adaptar-se a tots els públics.
El seu desig era resultar a cada moment un plaer per a les orelles, el cor i l’ànima. La possibilitat de fracassar en aquella empresa el sumia en un profund desassossec. Per aquest motiu li agradava sempre ésser meravellós, per introduir el lector en un univers desconcertant que l’allunyés del món real i li oferís la possibilitat de somiar.
Relatava l’existència d’éssers extraordinaris del domini de l’imaginari com ara: fades, bruixes, ogres, prínceps i princeses, reis o animals dotats de paraula, entre d’altres. Tots ells tenien qualitats o defectes fora del comú. Malgrat que a vegades aquell conte fos cruel, quasi sempre tenia un final feliç. Ell venia de l’Edat Mitjana i havia de compensar la dura realitat de la vida feudal on havia nascut.
Però vet ací que per a la seva desgràcia, caigué en desús: el seu món meravellós fou arraconat i al segle XVII esdevingué una arma de contestació per als filòsofs que empraren la seva estructura per amb ironia i exageració elogiar l’esperit racional i científic de l’època. Aquell fet li causà una profunda decepció. Ell era un romàntic, no volia saber res de política ni de revolucions. Pensava que els personatges de Zadig i de Càndid de Voltaire haurien pogut emprar un altre model de gènere literari per qüestionar el poder, les injustícies i els abusos que volien denunciar.
Considerava que el conte era del domini dels somnis fantàstics i sentimentals de l’ésser humà i no el podien trastocar. L’envaí una gran tristesa i no volia sortir de la capsa on l’havien sepultat. Aviat les seves pàgines començaren a tenyir-se de groc desprenent una desagradable olor d’humitat, un fet que l’acabava de sumir en una profunda depressió.
Però de sobte un dia succeí el miracle. Era a principi del segle XIX, els autors romàntics el tornaren a treure de l’oblit. Amb una gran alegria el conte sortí d’aquella presó on havia quedat enterrat massa anys i es posà al sol per desfer-se d’aquella fastigosa olor d’humitat. La idea de poder tornar a utilitzar la seva fórmula l’omplia de felicitat. La seva ment tan de temps adormida recuperà la seva imaginació desbordant i va posar-se a escriure frenèticament pertot arreu: a França “La bella i la bèstia” de Jeanne de Beaumont, a Alemanya “Contes de la infantesa i de la llar” dels germans Grimm, a Dinamarca “La nina dels llumins” de Hans Christian Andersen, a Anglaterra “Alícia en terra de meravelles” de Lewis Carroll, a Itàlia “Pinocchio” de Collodi.
Aquell conte del gènere literari estava trasbalsat de felicitat perquè talment l’au Fènix havia ressorgit de les seves cendres.
