Jo l’he anomenada la moto de mon pare per diferents motius: perquè era una moto i era de mon pare: una Montesa Brio amb el dipòsit de benzina de color verd truita i de 125 centímetres cúbics de potència fabricada l’any 1957; quasi res si la comparam amb les motos de gran cilindrada que es veuen avui en dia a les curses de Moto GP o als carrers de les grans ciutats com ara Barcelona. He tornat a pensar en aquesta moto familiar perquè ha mort na Maria Pons i Pons.
Ja no hi ha ningú viu en aquesta foto. Mon pare, en Sebastià Pons Barber, va morir quan només tenia 66 anys i a punt de fer-ne 67; en Pere Mascaró Pons va morir encara més jove, amb només 51; na Maria, la jove de la foto i cosina d’en Pere i nebots tots dos d’en Sebastià, ho ha fet amb 90 anys dia 20 de juny. S’havia casat amb en Joan Pons que era pagès de Son Telm, un home alt, guapo, fort i que lluïa sempre un somrís irònic, entre sever i amorós. Anàvem moltes vegades a Son Telm, que és el lloc que guaita damunt Ferreries i que forma part de dites locals que les mares amollen a un al·lota o un al·lot que desitjava quelcom impossible de forma repetitiva: I jo vull Son Telm! Record en concret una vegada que hi vam pujar amb la família de la banda de la Sala per fer-hi una bereneta i ens vam estendre tots davall el pinar, que ara se’m fa present com a immens i d’una horitzontalitat sagrada, per anar a cercar caragols perquè s’havia posat a pluginar. Quan va quedar viuda vaig xerrar-hi una estona i em va dir que el nostre avi, en Joan Pons i Pons, es Sereno Vell, es va posar molt content quan va saber que es casava amb un pagès. Cassinera i pagesa: tot un món immens inserit dins aquesta rica combinació. Com és natural, amb l’edat va anar perdent qualitats físiques i mentals i en tenien molta cura amorosa les filles -na Carmen, na Juana i na Margarita- i els fills -en Vicent, en Joan i en Tomeu-, i també els seus nets i netes que la treien del geriàtric i la passejaven per Ferreries en una cadira de rodes. Encara que havia perdut una mica de parla i d’oïda la darrera vegada que me la vaig trobar m’hi vaig apropar i li vaig demanar si em reconeixia. Sense deixar de somriure i com si estigués una mica ofesa em va dir: Ets en Joan. Quin Joan? En Joan de cas conco en Sebastià. Era germana de na Conxa, que va escriure la meravellosa novel·la basada en records vius Solatges, i de na Xisca, que va tenir Sa Llibreria de Ferreries fins que es va jubilar. Els seus pares, en Tomeu i na Juanita, regentaven el Cafè Balear que encara existeix en l’actualitat amb el nom de Perbaco. Així com hi ha famílies aspres també hi ha famílies que desprenen una dolçor i una bonhomia que encomana l’entorn. Era el cas de totes aquestes generacions. Gent bona. Gent feinera. Gent humil. Gent modesta. Gent alegra. Gent soferta i prou sàvia per convertir aquest sofriment en una beguda deliciosa i estimulant com fa el sucre amb el cafè amarg. Col·leccionava fotografies antigues, escrits d’en primer i era ramellera. Descansa en pau, Maria. Així com les cases de Son Telm ens vigilen des de les alçades tu ho faràs, amorosa, des del cel.
TELM. Nom propi d’home. De Elm, de Erasmus.
