Hi ha novel·les que fan de mal explicar, trenquen amb el que és habitual. Aquesta n’és una. Així que, de moment, només us diré que Tothom vol ser fill de Joseph Conrad, de Francesc Cuéllar, m’ha enlluernat tant com m’ha somogut. He de recórrer als sentiments per maldar de definir-la.
L’Ernest torna a casa dels pares, la gentrificació l’ha expulsat de Barcelona. Sol, abandonat per la seva parella i amb una feina més que precària, el retorn sembla ser la constatació del fracàs. Si més no, una troballa inesperada el porta a descobrir una inquietant història del passat.
De fet, podem considerar la novel·la com un fascinant monòleg que malda d’esbrinar els camins que l’han portat on és ara. I en aquest recorregut, de qualque manera, es retrata tota una generació que ha d’enfrontar un món capgirat en què les esperances sovint esdevenen frustracions.
Una dada més. El protagonista és escriptor i, tot i que malviu d’escriure biografies apòcrifes per a una revista, el seu esguard és intensament literari i la seva ambició ser un autor publicat i reconegut. Referències, cites i picades d’ullet incloses.
Tanmateix, no voldria que us penséssiu que estem davant un relat farcit d’autocompassió. Res d’això. Ans al contrari, el desencís no és lacrimogen sinó punyent, la introspecció és curulla d’anàlisis incisives, comparacions esmolades i tocs d’ironia més aviat càustica. Tot plegat d’una força demolidora.
“Qui cony és Déu per arrabassar-me el plaer? Per atorgar-me la culpa? Per ofegar-me en el sacrifici? Entre l’espera i el sacrifici mai no començo la meva vida.”
Si més no, quan el passat irromp en la narració sorgeixen noves qüestions. Hi ha, certament, un punt d’intriga, però la novel·la no deriva exactament cap al negre, més aviat eixampla el focus i llavors ens adonem que la foscor pot amagar, però no suprimir. No podem escollir els fantasmes que hem heretat, tan sols podem decidir com enfrontar-los. I és justament llavors que els fils escapats es lliguen i l’ordit té tot el sentit.
De l’estructura només voldria comentar-vos que la història que ens relata l’Ernest està salpebrada amb les biografies inventades amb què es (mal)guanya la vida. L’efecte és rar, però efectiu. De qualque estranya manera enllacem les versions àcidament còmiques de Michelle Obama, Oppenheimer o Virginia Woolf amb la traïció d’una exparella o amb el contingut d’una cinta de vídeo.
Per altra part, l’ús del llenguatge és tan impactant com sorprenent. La riuada de paraules se t’emporta, les reflexions del protagonista evoquen tot d’imatges tan inesperades com poderoses. I no puc deixar de dir-ho, el retrat del nostre món és aclaparadament i dolorosament encertat.
“… empresa agitadora del capitalisme més salvatge que et fa creure que si la teva vida és una puta misèria no és culpa que el salari mínim interprofessional sigui vergonyós, no és culpa de seguir subvencionant un exèrcit nacional d’assassins (…] És culpa teva per no somriure, culpa teva per no ensucrar els dilluns, culpa teva per no somiar en gran…”
Del títol no us comentaré res, l’entendreu en llegir, com esper que fareu, la novel·la. Només, potser, cal assenyalar que les relacions familiars són un dels eixos de la narració. Si viatgem, o no, al cor de les tenebres ja ho esbrinareu.
Arribats a aquest punt, supòs que no hi ha cap dubte en què Tothom vol ser fill de Joseph Conrad m’ha entusiasmat. És una novel·la que cal llegir. No us la podeu perdre.
