Itziar Lecea/Ciutadella – L’any 1975 un jove salesià navarrès de 26 anys arribava a Ciutadella per incorporar-se a la comunitat de Calós. Venia de Barcelona, on havia estudiat magisteri i teologia, i duia a la motxilla una gran passió per l’educació, la natura i el temps lliure. Aquell jove era Antonio Martínez, conegut per generacions d’alumnes com a don Antonio. Durant tretze anys va ser mestre, catequista i impulsor d’activitats que marcarien centenars de joves. Les excursions al Pirineu, els primers campaments i, especialment, el naixement dels campaments de La Vall formen part de la memòria col·lectiva de moltes famílies de Ciutadella. Després de passar per Madrid i diversos centres salesians de Catalunya, va tornar a Menorca una vegada jubilat. Ara, quan es compleixen cinquanta anys de la seva arribada a l’illa, repassa aquella experiència amb la mateixa il·lusió amb què la va viure.
Com recorda la seva arribada a Ciutadella l’any 1975?
La recordo perfectament. Jo soc de Luquin, un petit poble de Terra Estella, a Navarra. Venia de viure a Barcelona i de fer molta activitat excursionista amb joves. Quan vaig arribar aquí em vaig trobar una realitat molt diferent. Menorca em va fascinar des del primer moment, però també em va sorprendre. Estava acostumat a agafar un mapa, anar cap al Pirineu, trobar un lloc amb aigua i muntar una acampada. Aquí tot era nou per a mi.
Recordo les primeres excursions que fèiem amb els alumnes. Anar a Cala Galdana significava baixar de l’autobús a Ferreries i acabar el camí a peu. Per anar a La Vall també havies de caminar una bona estona. Això avui sembla impensable, però en aquells anys era absolutament normal.
La seva vocació salesiana ve de família?
En part sí i en part no. A casa hi havia una forta tradició religiosa. Mon pare tenia tres germans capellans i un d’ells era salesià. Jo vaig créixer escoltant històries de Don Bosco, de Domingo Savio i de la feina educativa dels salesians. Però la decisió final va ser meva. Quan era petit em fascinava la idea de ser mestre. En aquella època ser mestre i ser capellà eren professions molt valorades. Amb els anys vaig descobrir que la meva vocació estava sobretot en l’educació. Per açò no vaig ordenar-me com a sacerdot. Vaig estudiar els quatre anys de teologia, com corresponia en aquell moment, però vaig arribar a la conclusió que no estava cridat al sacerdoci. En canvi, sí que tenia molt clar que volia continuar sent salesià.
Vaig optar per dedicar la meva vida a l’educació, a la pastoral i a l’acompanyament dels joves. De fet, més endavant encara vaig estudiar Ciències Religioses i Catequètica perquè volia aprofundir en aquest camp.
Quina va ser la seva primera feina a Calós?
Fer classe. Em van assignar quart curs i vaig començar immediatament. Aquells alumnes avui tenen prop de seixanta anys i encara recordo molts dels seus noms. La relació era molt estreta. No només els tenies a classe. També participaves en activitats, excursions, catequesi i convivències. Coneixies les famílies i comparties moltes hores amb els joves. Això creava uns vincles molt forts.
Encara avui recorda noms i anècdotes d’aquells alumnes?
Sí, perquè van ser anys molt intensos. A més, Menorca té una cosa especial. La relació entre les persones és molt propera. Molts d’aquells alumnes continuen vivint aquí, ens hem anat trobant al llarg dels anys i hem mantingut el contacte. Quan vaig tornar a Ciutadella després de jubilar-me, una de les coses que més em va impressionar va ser trobar-me els fills i les filles dels alumnes que havia tingut als anys setanta i vuitanta. A vegades eren tan semblants als seus pares que em sortia espontàniament anomenar-los pel nom del pare o de la mare.
Les excursions i els campaments van tenir un paper molt important en la seva trajectòria.
Sens dubte. A Mataró ja havia après que l’educació no acaba a l’aula. Les excursions, les convivències i els campaments són espais privilegiats per educar. A Barcelona era molt fàcil organitzar sortides. Els divendres acabaven les classes i marxàvem cap al Pirineu. Muntàvem les tendes, cuinàvem, caminàvem i convivíem. Aquelles experiències em van marcar molt i vaig voler compartir-les amb els joves de Menorca. Així van néixer les primeres sortides al Pirineu. Els vam dur a Biescas i Panticosa. Molts no havien vist mai la neu. Recordo perfectament les seves cares. Per a un jove menorquí dels anys setanta aquella experiència era extraordinària.
Aquells joves acabarien convertint-se en els primers monitors?
Sí. Això és una de les coses que més satisfacció em dona. Aquells al·lots que havien participat en les activitats van anar assumint responsabilitats. Quan vam començar els campaments, molts d’ells ja actuaven com a monitors. Coneixien l’estil, els valors i la manera de treballar. Era una continuïtat natural.
Quan neixen els campaments de La Vall?
La idea va anar madurant a poc a poc. Havíem fet campaments al Pirineu i també estades a Corbera de Berga, però cada vegada resultava més costós organitzar aquelles sortides. Vam començar a pensar que Menorca també oferia possibilitats extraordinàries. A partir de 1981 el projecte de La Vall va prendre forma definitiva i va ser una iniciativa molt vinculada a les famílies. Hi havia pares que aportaven materials, altres que transportaven equipaments, mares que feien de cuineres, persones que cosien tendals o ajudaven a construir infraestructures. La Vall no la vam fer quatre persones. Va ser una obra col·lectiva. Així i tot, s’ha de tenir en compte que les condicions eren molt diferents de les actuals. Al principi pràcticament tot era artesanal. Els dipòsits d’aigua, les cuines, els menjadors, les tendes… tot s’havia d’improvisar o construir. Però també hi havia molta il·lusió. Tothom estava disposat a ajudar. Era una experiència comunitària molt potent.
La famosa Nit de les Bruixes forma part de la llegenda dels campaments.
Sí, forma part de la memòria col·lectiva de moltes generacions! Vista avui, segurament algunes coses no les repetiries. Però en aquell moment era una activitat molt esperada. Hi havia imaginació, teatre, misteri i molta participació. Encara hi ha antics campistes que me’n parlen. També hi va haver algun ensurt. El primer any mateix. La primera nit em vaig fer una ferida important a la cama i em van haver de posar dotze punts. El metge em va ordenar repòs absolut. La solució va ser penjar-me la cama amb una corda perquè estigués elevada i continuar dirigint el campament des d’una gandula. Quan ara ho explico sembla una exageració, però en aquell moment ningú no es plantejava suspendre el campament.
Com veu els joves actuals en comparació amb els d’aquella època?
Cada generació té les seves virtuts i les seves dificultats. Els joves d’avui continuen tenint moltes capacitats. La gran diferència és que ara tot està molt més regulat. Hi ha més controls, més protocols i més responsabilitats legals. Això té aspectes positius, evidentment, però també fa que algunes coses siguin més complexes.
També han canviat les activitats de temps lliure.
Sí. Abans els campaments eren una experiència molt singular. No hi havia tantes alternatives. Ara els joves tenen moltes més opcions. Però, curiosament, quan una activitat està ben organitzada i té qualitat, continua funcionant.
Què representa per a vostè haver tornat a Ciutadella després de jubilar-se?
Ha estat com tornar a casa. Menorca ocupa una part molt important de la meva vida. Quan vaig marxar l’any 1988 no imaginava que acabaria tornant. Però han passat els anys i he pogut retrobar persones, famílies i amics que formen part de la meva història.
Si hagués de resumir en una frase tot el que ha viscut aquí, quina seria?
La mateixa que repeteixo sovint. Jo ho vaig passar molt bé de petit. I vaig pensar que em tocava fer alguna cosa perquè els altres també ho passessin bé. Si alguna cosa he intentat fer durant tots aquests anys és precisament això.
