N’Amador, escriptor i psicòleg -l’art o la vida-, treballa en un centè pioner en el tractament de trastorns de conducta. Allà coneix na Judith, una jove marcada per un passat d’abusos, silenci i culpa. Durant la teràpia, la seva història és un crit entre la vergonya i la necessitat de ser escoltada. En intentar entendre-la, n’Amador descobreix un món obscur de proxenetisme i misèria moral. Si més no, això el porta a enfrontar la seva pròpia foscor.
Aquesta setmana he cregut oportú encetar la ressenya amb el resum argumental perquè us adoneu des del començament que Nits sense ales, de Pere Joan Martorell, no és una novel·la convencional. No ho és per la temàtica, però tampoc per molts altres aspectes que anirem comentant. Sí que és, sense cap mena de dubte, una obra impressionant, grandiosa.
Així, podríem dir que l’estructura de l’obra ve a ser una mena de triple relat. Ens parlen els dos protagonistes i també ho fa un narrador extern. El delicat i ben resolt equilibri entre les tres veus és un dels grans encerts de la novel·la. No sols li aporta dinamisme sinó també versemblança.
Perquè us haureu adonat que l’autor s’endinsa en terreny perillós i, tanmateix, aconsegueix no caure ni en la sensibleria ni en l’escabrositat, els dos paranys que haguessin pogut fer fallir la novel·la. Ans al contrari, Martorell no qualifica, exposa. No jutja, explica. I l’esguard dels qui pateixen un trastorn, com és el cas de Judith, té la mateixa intensitat i és tractat amb idèntic respecte que el d’Amador, el psicòleg. Molt d’agrair.
Tanmateix, la narració és dura. No debades ens fa transitar per racons amagats de la ment humana. Ens fa vorejar els difusos límits entre la raó i el desvari. Ens posa davant els ulls el sistema bastit per atendre i controlar els que són més enllà del que entenem per raciocini. En aquest camí visitem l’abisme amb pinzellades de negre, coneixem l’origen de les ferides. I així, mentre afloren les contradiccions, ens fa qüestionar els motlles i ens força a veure les xacres. Una novel·la dura, sí. I profunda, i absolutament enlluernadora.
Perquè l’autor utilitza tot el seu gran domini del llenguatge per immergir-nos dins aquest món desconegut, potser volgudament ignorat, i ho assoleix amb brillantor. A més, és important assenyalar-ho, ens fa estremir amb les anotacions sobre la situació dels serveis d’atenció a la salut mental, amb les acurades descripcions dels diversos indrets on transcorre la història i, sobretot, amb les doloroses vivències que ens narra.
Així també amb els personatges. Tant els protagonistes com els secundaris els sentim vius, reals, perquè els fets ens el dibuixen i les trames secundàries en reforcen el retrat. I deixem-ho clar altre cop, sortosament no és una novel·la amable. No pot ser-ho. Traspua veritat.
Potser és el moment d’incloure en la ressenya un paràgraf de la contracoberta del llibre, per l’únic motiu de què copsa, millor del que ho podria fer jo, el sentit últim de l’obra.
“… és una novel·la sobre la vulnerabilitat, sobre la necessitat de salvació i la impossibilitat de guarir-se del tot. Una història on les nits són llargues, on els sentiments s’entrellacen…”
En definitiva, tots els que creieu que la bona literatura no pot ser confortable, tots els que gosau capbussar-vos en la inquietud, tots aquells que no teniu por d’explorar terres aspres… llegiu Nits sense ales. Quelcom se us remourà per dins, però haureu viscut, i patit, una gran història.
