Em fascinen les converses de persones anònimes que es donen de forma espontània enmig del carrer. Inici de l’estiu. Onada de calor. Se senten els ocells cantar des de dalt els arbres de fullam verd i espès. Puc distingir sense veure’ls i a través del cant verderols, merles, caderneres i pardals. Les cries reclamen aliment als progenitors que van i venen amb una desesperació activa que commou pel sacrifici desinteressat. Una àvia amb dos nets, fillet i filleta, d’entre sis i set anys. A diferència de la resta de vianants frissosos caminen amb lentitud i fixant-se en els mostradors dels establiments que hi ha a les plantes baixes. L’àvia els reclama. Mirau, diu, veniu aquí. Qui és aquest? També em gir per la urgència exclamativa. És el mostrador d’una perruqueria. A dins hi ha clientes assegudes llegint revistes i gaudint de l’atenció de les perruqueres i de l’aire condicionat. Napoleón, diu en castellà l’àvia cangur sense amagar la satisfacció. Repeteix amb més èmfasi: Napoleón! I, mentre van caminant seguint la direcció cap a Sagrada Família, via que també va fer servir el Papa fa uns dies, els hi va explicant qui era Napoleó. Damunt una tarima hi ha un bust de porcellana blanca. Jo juraria que és Juli César.
Davall ca nostra hi ha una clínica veterinària d’animals exòtics. És un anar i venir de clients amb capses de cartró o petites gàbies que contenen des de periquitos a canaris, des de fures a conills, des de serps a taràntules, des de tortugues a camaleons, des d’eriçons a cobais, des de porcs vietnamites a petaures del sucre, des de llangardaixos a dragons peluts. S’anomena Els altres i el seu lema és com més rars més normals; conec el veterinari, en Jordi, i és un lema que m’agrada ja que sembla una definició dels artistes en general. Passen dos al·lots joves que sembla que han vingut directes del Sónar que s’ha celebrat aquestes nits a Barcelona i un d’ells s’atura davant la botiga i crida, en castellà: “Mira quin lloro! Quina passada!”. El seu company, també amb tatuatges i camisa hawaiana assenteix: “Quin lloro més fantàstic”. Continuen caminant en direcció a la Casa de les Punxes rallant del lloro. Aquí no en tenc cap dubte. L’ocell que hi ha dins la gàbia que els veterinaris tenen a l’entrada de la recepció i que es pot veure des del carrer i que a vegades tenen amollat i vola entre els boxs no és un lloro, és un guacamai blau i groc, i es diu Esteve. Tenia problemes a les potes, el van rehabilitar i se’l van quedar com a porter festiu i coloraina de la clínica. El guacamai blau i groc Esteve és la veritable mascota d’aquest hospital d’animals que tenim davall ca nostra i que antigament -de fet, fins a finals dels anys seixanta del segle passat- era una vaqueria on venien llet fresca als ciutadans de Barcelona.
Aquestes frases que es poden sentir de forma atzarosa pels carrers d’una gran ciutat són com les paraules, i fins i tot frases, dites pels lloros o per la resta d’ocells que es comuniquen entre ells a través d’un llenguatge que encara és vetat per als éssers humans. Són llàgrimes en la pluja de la pel·lícula Blade Runner de Ridley Scott. Desapareixen diluïdes amb d’altres paraules, absorbides per d’altres frases, i et fan adonar que l’important dels diàlegs humans no és la transmissió d’informació sinó el caliu de la conversa.
PETAURE. Petit marsupial nocturn originari de Nova Guinea i la costa est d’Austràlia. Disposen d’una membrana que uneix les extremitats anteriors i posteriors que els permet planejar d’un arbre a un altre.
