Itziar Lecea/Ciutadella – La cantant nord-americana criada al sud de l’Índia arriba al festival Fosquets de Lithica amb una proposta que dissol les fronteres entre el jazz espiritual, la tradició carnàtica, la improvisació i el silenci. Abans del seu concert a Menorca, aquest dijous 16, reflexiona sobre la música, la comunitat i la força transformadora dels espais.
Una pelegrina que segueix el camí de la música
Hi ha artistes que defineixen amb precisió el seu univers creatiu. GANAVYA, en canvi, prefereix fugir de qualsevol etiqueta. Quan se li demana que es presenti al públic menorquí que la descobrirà per primera vegada, evita construir un relat sobre ella mateixa.
“No tinc el costum de presentar-me ni d’esperar que la gent visqui una experiència determinada en un concert”, explica. “Només puc dir que sempre intentem estar tan a prop de la música com sigui possible i seguir allà on aquest camí ens porta.” Per això, si hagués de definir-se, escolliria una imatge més espiritual que artística: “Potser una pelegrina. O una rodamon.”
És una resposta que resumeix bé una trajectòria poc convencional. Nascuda a Nova York i criada a Tamil Nadu, al sud de l’Índia, va abandonar molt jove l’escola per estudiar música amb la seva família. Amb els anys acabaria formant-se a Berklee, UCLA i Harvard, però sense perdre mai aquell vincle amb la música entesa com una pràctica comunitària i espiritual.
El poble abans que el regne
El seu últim treball, Daughter of a Temple, va néixer d’un sentiment molt concret: la solitud. Després d’anys vivint entre mons molt diferents, GANAVYA trobava a faltar aquella sensació de poble que havia marcat la seva infantesa. Per això va decidir reunir desenes de músics, amics i col·laboradors per crear un disc que fos, abans que res, una comunitat.
Ara, amb el disc ja publicat, assegura que aquell procés li ha confirmat una intuïció fonamental. “Hi ha molta bellesa en el fet d’intentar arribar els uns als altres. Res no es crea en solitari”, afirma. I resumeix tota una filosofia de vida amb una frase tan senzilla com contundent: “Prefereixo un poble a un regne.”
Quan més endavant li pregunten què significa avui aquest “poble” en un món hiperconnectat però cada vegada més fragmentat, la resposta torna a ser d’una brevetat desarmant. “Humilitat.”
Música sense fronteres
La música de GANAVYA reuneix tradició carnàtica, jazz espiritual, poesia, improvisació i músiques devocionals del sud d’Àsia sense que cap d’aquests llenguatges s’imposi als altres.
Però ella rebutja la idea que hi hagi una fórmula conscient darrere d’aquest equilibri. “No creo l’equilibri”, explica. “Simplement parlo amb el llenguatge al qual tinc accés aquell dia.” També és molt present en la seva obra la figura d’Alice Coltrane Turiyasangitananda, pianista, compositora i guia espiritual que ha esdevingut una referència constant en la seva manera d’entendre la música. Què és el que continua inspirant-la més enllà del seu llegat musical? “El seu coratge. La seva franquesa. La seva devoció. L’amor per la seva família.”
El ritual abans de la música
Un dels aspectes més singulars de Daughter of a Temple és la manera com va ser enregistrat. Abans de començar a tocar, els músics compartien els àpats, pregaven junts i GANAVYA els rentava els peus amb aigua tèbia, mel i cúrcuma. Més que una gravació, l’estudi es convertia en un espai ritual. Ella, però, relativitza aquest gest. “Forma part del procés creatiu de la mateixa manera que netejar casa abans d’asseure’t a escriure.” No ho planteja com una cerimònia extraordinària, sinó com una manera natural de preparar el cos i l’esperit per crear conjuntament.
Escoltar el silenci
Qui escolta la seva música té sovint la sensació que els silencis tenen tant pes com les notes. Quan se li pregunta què significa escoltar de debò, la resposta torna a condensar una idea profunda en molt poques paraules. “Alliberar-se de la càrrega de la certesa.”
També els seus concerts es construeixen sobre una delicada combinació de preparació i improvisació. “Hi ha totes dues coses”, diu. “La confiança també consisteix a permetre’t imaginar un futur. L’esperança no és possible sense confiança. Però també cal confiar prou en l’obra quan les persones que hi participen no es mouen tal com havies previst.” La conclusió és gairebé un manifest artístic: “Rigor i llibertat, d’alguna manera.”
Lithica, una nova veu dins la música
El concert de Fosquets tindrà lloc en un espai molt particular: les pedreres de Lithica, on la pedra, el paisatge i el silenci formen part de l’experiència tant com els músics. Per a GANAVYA, el lloc modifica inevitablement la música. “Tot transforma la música. El que s’escolta i el que no s’escolta està completament condicionat per l’arquitectura d’un espai.”
La mateixa idea apareix quan reflexiona sobre l’absència, un concepte molt present tant en el paisatge de Lithica com en la seva obra. Sí, admet, l’absència pot arribar a ser una forma de presència. Però afegeix un matís important. “Cal anar amb compte amb aquesta afirmació. De vegades, l’absència és simplement absència. Potser la pregunta més útil és una altra: què és el que sí que hi és present?” Potser aquesta és també la millor manera d’apropar-se a la seva música. No buscant allò que hi falta, sinó escoltant atentament tot allò que apareix quan el silenci, l’espai i les persones comparteixen un mateix instant.
