A vegades -tampoc tantes- la ciència-ficció t’interpel·la, et posa davant el mirall, et força a qüestionar el món en què vius. Això és exactament el que fa Amat Amat, de Mar Márquez.
No es limita a retratar una societat distòpica fruit de la seva fèrtil imaginació, sinó que ens la fa percebre com a conseqüència inevitable del camí que hem encetat. Sense fer-ho explícit, sense sermonejar-ho, és el que sentim. I llavors la inquietud, i un cert grau de desesperació, inevitablement ens van amarant.
Podria fer referències concretes a Orwell, Atwood, Dick, Huxley, Bradbury, o fins i tot a l’Andrea Victrix de Villalonga, però la veritat és que no cal. Amat Amat té per si mateixa prou força i originalitat per resultar intranscendent de quines possibles fonts ha begut. És una gran, molt gran novel·la.
L’Amat Amat és un triomfador. Ocupa un càrrec polític important, pertany a la classe privilegiada i està casat amb la dona de la seva vida. Si no fos per les dificultats a l’hora de tenir un fill, podríem dir que tot li somriu. Però un dia el seu número apareix al sorteig de La Collita, un ritual segons el qual haurà de ser sacrificat pel bé de la comunitat. Això li dispara tota una sèrie de dilemes morals i, mentre la seva vida perfecta comença a trontollar, es veu obligat a triar entre complir amb el que dicten les seves creences o buscar la manera de salvar la vida.
Un aspecte, força infreqüent, m’ha resultat d’allò més interessant. L’autora no sols ens immergeix en la complexa estratificació de la població en què se sustenta el sistema social, sinó que a més apunta a l’estructura política que el fa possible. Serà per la meva història personal, serà perquè és un tema sovint obviat, la veritat és que m’ha sorprès i fascinat. I, al cap i a la fi, la novel·la tracta en bona part del poder. Del polític i del de la religió en un mateix terreny que té en la fortuna personal –crèdits i reputació- una indefinida frontera.
Però no només del poder. En la història també s’hi entrellacen temàtiques eternes: amor i culpa, por i redempció, solitud i responsabilitat. Tanmateix, aquestes es desenvolupen sota models diferents. En essència els sentiments són els mateixos, però, gràcies a la mestria de l’autora, són condicionats de diferent manera, són subjectes a normes i tabús d’un món futur. Potser aquest és l’element més suggestiu de la novel·la, la que aporta autenticitat i versemblança.
Si més no, també vivim la densa intriga de no saber què succeirà. El dilema moral que esmentava en la sinopsi es concreta en fets, en decisions, en una mena de deriva que desassossega i preocupa. De fet, ens identifiquem amb l’Amat, amb la seva personalitat que es mou entre el dubte i la rebel·lia, entre la inèrcia i la desesperació.
La raó és que hi podem trobar múltiples facetes: reflexions íntimes, thriller, denúncia social, drama familiar, conxorxa política, tot això, i més, ofert amb un llenguatge clar i esmolat que integra perfectament els neologismes futuristes i l’slang que parlen els que viuen a l’esglaó més baix de l’estremidora piràmide social.
Podria, i voldria, afegir molts més comentaris a la ressenya, però ho de deixar aquí. Si més no, vull cloure-la amb una cita textual que, en la meva humil opinió, pot servir de conclusió.
“Per fi la vida s’estenia davant meu tal com era i en revelava els seus jocs: la malícia i la bona voluntat, la confiança i l’engany.”
