Bep Al·lès/Ciutadella – “Pel juliol, ses garbes a s’era i es bous en es sol”, diu la dita antiga. I amb aquesta saviesa breu i precisa començava, cada estiu, una de les feines més dures i essencials del calendari pagès menorquí: batre el blat. Era el moment de dur a l’era l’esforç de mesos de feina, de separar el gra de la palla i d’assegurar el pa de tot l’any.
La jornada començava amb la sortida del sol. A primera hora, els homes entraven dins la païssa la palla batuda el dia anterior. Tot seguit, les garbes eren tirades dins l’era i, amb força i traça, s’escarpien perquè començassin a torrar sota el sol de juliol. No tothom feia la mateixa feina. L’amo, el missatge major i s’al·lot anaven a replegar el bestiar, que després de berenar havia d’entrar a l’era.
Primer hi entraven els bous, encollats de dos en dos i amb morral. Després venien els matxos, també amb morral i amb les cucales posades, perquè no s’espantassin ni perdessin el camí. El cavall, en canvi, era més vistós que profitós: feia més renou que feina, com deien els vells.
La primera hora de batre era la més feixuga. Calia girar l’era dues vegades seguides, cop i recop, perquè la batuda fos bona. La feina de voltar els bous vora la barana la podia fer un al·lot, fins i tot cavalcant un ase, però havia d’estar atent i deixondir el bestiar amb l’agulló de l’aguada quan convenia.
Al migdia, uns treien les bísties de l’era i les menaven al boer per abeurar-les i donar-los un poc de menjar. Els altres quedaven a l’era per girar l’erada. Mentre la gent dinava i feia es xubec, el sol continuava fent la seva feina silenciosa: torrar l’erada i ajudar a desfer el gra.
Després de dinar, homes i bísties tornaven a l’era. Quan l’amo o els missatges consideraven que ja estava prou batut, retiraven el bestiar i començava una altra part delicada de la feina: ventar i espellar l’erada. El vent, tan present en la vida menorquina, ajudava a separar la palla del gra, i l’ull expert sabia quan era el moment bo.
Un cop netejat el voltant de l’era, la feina de batre quedava enllestida per aquell dia. Llavors els missatges podien dedicar-se a l’estivada, collir la fruita madura i portar-la a casa. Així era la vida al lloc: una successió de feines marcades pel sol, pel vent, pels animals i per una saviesa pagesa que sabia aprofitar cada hora del dia i cada do de la terra.
