Itziar Lecea/Ciutadella – La historiadora Pilar Vinent pronuncia dijous la conferència institucional del 9 de juliol, titulada “La festa del Nou de Juliol com a element del nostre patrimoni cultural immaterial: fortaleses, febleses i oportunitats”. Amb una llarga trajectòria vinculada a l’estudi i la gestió del patrimoni cultural immaterial, Vinent defensà que la commemoració ciutadellenca és molt més que el record d’uns fets històrics: és una tradició viva que explica qui som i que encara té molt recorregut de futur.
Quin enfocament ha volgut donar a la seva intervenció?
El que vaig explicar és què és realment el patrimoni cultural immaterial. Sovint hi ha una certa confusió perquè la gent pensa que només és patrimoni allò que ja està declarat Bé d’Interès Cultural Immaterial, però no és així. Patrimoni cultural immaterial és tot allò que compleix una sèrie de característiques: tradicions, coneixements, pràctiques, formes d’expressió que una comunitat sent com a pròpies i transmet de generació en generació. A partir d’aquí vaig analitzar si la festa del 9 de juliol compleix aquestes característiques, quines fortaleses té, quines febleses presenta i quines oportunitats ofereix.
Per tant, la conferència posà el focus més en la commemoració que en els fets de 1558.
Els fets històrics expliquen l’origen de la festa, però vaig parlar sobretot de la commemoració. M’interessa veure què representa avui aquesta celebració, per què encara continua viva gairebé dos segles després que es començàs a commemorar i com pot continuar evolucionant. El patrimoni immaterial és, precisament, això: una realitat viva que s’adapta als temps.
Com va rebre la proposta de l’Ajuntament?
M’ho van proposar i vaig acceptar de seguida. Després vaig recordar una circumstància que em va fer molta gràcia: ja havia pronunciat la conferència institucional del 9 de juliol fa quaranta-tres anys. Tenia vint-i-tres anys i acabava pràcticament de sortir de la universitat. Aquesta vegada, almenys, hi he arribat amb una mica més d’experiència i amb molts menys nervis.
Recorda aquella primera conferència?
Perfectament. Era una altra època i també era una altra manera d’entendre el patrimoni. En aquell moment el concepte de patrimoni cultural immaterial encara no existia. La Convenció de la UNESCO és de l’any 2003, mentre que aquella conferència la vaig fer el 1983. Jo parlava sobretot del context mediterrani dels fets de 1558, dels conflictes entre les grans potències de l’època i de qüestions relacionades amb la identitat, la llengua i la cultura. Curiosament, moltes de les reflexions que feia llavors encara continuen sent vigents.
Què va fer que aquesta vegada es decantàs pel patrimoni cultural immaterial?
La meva trajectòria professional hi té molt a veure. Durant molts anys vaig treballar al Consell Insular en aquest àmbit i vaig ser una de les persones responsables de posar en marxa l’inventari de patrimoni cultural immaterial de Menorca. Vaig seguir molt de prop tot el procés que es va iniciar després de la Convenció de la UNESCO i també l’aplicació de la llei que regula aquest patrimoni. És un tema que conec bé i em semblava interessant aplicar aquesta mirada a una commemoració tan nostra.
Encara costa entendre què és exactament el patrimoni immaterial?
Sí, perquè és un concepte relativament nou i, a més, és menys visible que el patrimoni material. Quan parlam de patrimoni, molta gent pensa en monuments, edificis o jaciments arqueològics. Però també són patrimoni les festes, els balls, els oficis tradicionals, les tècniques artesanes, les llegendes, la música o fins i tot determinades formes de fer les coses. El patrimoni immaterial forma part de la vida quotidiana i, precisament per això, moltes vegades no ens aturam a pensar que també s’ha de protegir.
Menorca encara té molta feina pendent en aquest sentit?
Sí. Actualment hi ha set elements declarats Bé d’Interès Cultural Immaterial, però això no vol dir que només n’hi hagi set. L’inventari ja recull més d’una cinquantena d’elements i encara se’n podrien incorporar molts més. És una feina llarga perquè cada declaració requereix informes tècnics, consultes, aprovacions i tot un procediment administratiu molt complet. Però sobretot és una feina de recerca i de documentació.
Per què considera que la commemoració del 9 de juliol mereix formar part d’aquest patrimoni?
Perquè compleix moltes de les característiques que defineixen el patrimoni immaterial. És una commemoració que identifica una comunitat. Crec que pràcticament qualsevol ciutadellenc ha sentit parlar dels fets encara que no en conegui tots els detalls. Forma part de l’imaginari col·lectiu. A més, és una tradició viva. No ha quedat reduïda a la lectura del llibre de 1852 o a la missa pels difunts. Amb els anys s’hi han incorporat conferències, activitats culturals, visites guiades, concerts, proves esportives… Tot això fa que continuï evolucionant.
És curiós que una ciutat continuï identificant-se amb un episodi tan dramàtic com una derrota.
Es que les desgràcies també construeixen identitat. Les comunitats recorden tant les victòries com les derrotes. En el cas de Ciutadella, la commemoració va aparèixer en un moment molt concret, quan la ciutat havia perdut el paper de capital i també part del seu pes polític i econòmic. Recuperar la memòria del 1558 va servir per reforçar el sentiment de pertinença i per reivindicar una manera de ser. Aquest sentiment encara és present.
El 9 de juliol continua sent tan significatiu per a les noves generacions?
És una pregunta important. Crec que encara hi és, però és evident que qualsevol element de patrimoni immaterial necessita explicar-se. Si deixam de transmetre’l, acaba desapareixent. Per això és tan important continuar organitzant activitats, explicar què va passar i donar-hi noves lectures. El patrimoni immaterial no és una fotografia congelada; és una realitat dinàmica. Si no evoluciona, deixa de tenir sentit.
Aquest dinamisme és precisament un dels conceptes que defensa la UNESCO, insisteix que el patrimoni immaterial ha d’estar viu. No es tracta de conservar-lo dins una vitrina. Ha de poder adaptar-se als canvis socials sense perdre la seva essència. Ho veim clarament amb Sant Joan. Continua sent la mateixa festa, però al mateix temps s’ha anat adaptant als nous temps. Amb el 9 de juliol també pot passar una cosa semblant. Les activitats que avui formen part de la programació segurament eren impensables fa cent anys, i això és una mostra de vitalitat.
En la conferència també va parlar de les febleses d’aquesta commemoració. Quines són?
No són moltes, però n’hi ha. Una de les principals és que encara costa arribar a determinats sectors de la població, especialment als més joves. També crec que de vegades continuam interpretant els fets només des d’una perspectiva molt local. I jo pens que aquesta commemoració ens ofereix l’oportunitat d’ampliar la mirada, en el sentit d’entendre que el que va passar a Ciutadella formava part d’una realitat molt més àmplia. Durant aquells anys tota la Mediterrània patia incursions constants de pirates i de les flotes otomanes. El mateix que va passar aquí havia passat abans en altres indrets, com Maó o Sorrento. El 9 de juliol no és només una història ciutadellenca; és també una història mediterrània.
Per tant, reivindica una lectura més oberta dels fets.
Sí. M’agradaria que deixàssim enrere alguns tòpics i entenguéssim millor el context històric. Els ciutadellencs van resistir, és cert, però el que va succeir formava part d’un fenomen molt més ampli que afectava tota la Mediterrània. Entendre això no resta importància a la commemoració; al contrari, l’enriqueix i reforça el sentiment d’illa.
El patrimoni cultural pot néixer en un lloc concret, però acaba sent patrimoni de tots. El 9 de juliol és una commemoració profundament ciutadellenca, però també forma part de la història de Menorca. M’agradaria que la gent hagués sortit de la conferència pensant precisament això: que aquesta memòria ens uneix com a menorquins i que preservar-la és una responsabilitat compartida.
Quin missatge li agradaria que arribés al públic?
Que entengués que el 9 de juliol no és només el record d’un episodi tràgic de la nostra història. És una tradició viva que ens explica com a comunitat, que ens ajuda a entendre d’on venim i que també ens pot orientar cap al futur. El patrimoni cultural immaterial no serveix només per mirar enrere; serveix sobretot per construir el demà. Si sabem interpretar aquesta commemoració amb una mirada oberta, compartida i adaptada al segle XXI, continuarà tenint sentit durant molts anys més.
